Ja era el tercer dia que t’encobria.
La mecànica era la de sempre: abans de marxar, tu entraves a la meva habitació i em donaves la bossa de llaminadures. Després, mentre tu saltaves pel balcó jo anava a veure els pares: els explicava que tornaves a tenir migranya, que t’havies posat a dormir i que no t’havien de molestar.
Però aquell dia no hi havia llaminadures.
Jo, estranyada, et vaig preguntar què passava.
Tu et vas posar nerviós i em vas dir que no havies tingut temps de passar per la botiga: segur que era mentida. Et vaig dir que em xivaria als pares. Em vas clavar una espenta.
Em vaig quedar arraulida en un racó, feta una boleta, desitjant amb totes les meves forces que desapareguessis. Però tu et vas acostar a mi, mirant-me amb ràbia. Jo no entenia res: aquell no era el meu germà.
Jo tenia por de mirar-te, però tu em vas agafar bruscament la cara perquè no desviés la mirada. Vas treure un encenedor de qui sap on i me’l vas acostar molt a prop de la cara: encara puc notar-ne l’escalfor. Em vas dir que si ho explicava als pares em cremaries els cabells.
Vaig tancar els ulls molt fort, desitjant poder teletransportar-me a un altre lloc. Qualsevol lloc m’anava bé, si no hi eres tu.
Al cap d’uns segons vas marxar i el meu cor bategava descontroladament.
No sé si tu encara recordes tot això. A mi m’encantaria haver-ho esborrat, però no puc.
Així que gràcies.
Gràcies per fer-me adonar que mai no series un exemple per mi.
Gràcies per fer que cada any maleeixi les espelmes del meu aniversari, quan tots em miren il·lusionats i jo haig de fer esforços sobrehumans perquè sembli que tot va bé.