La Mariona s’endinsa en la ciutat adormida. Recorre carrers buits i sense vida, inundats de silenci. Els semàfors treballen en va: canvien de verd, a groc, i a vermell, malgrat no passi cap cotxe. Un STOP, un cedeix el pas, un prohibit passar. Senyals de ferro que ens diuen què hem de fer. I què no. Som titelles al seu servei. Però la vida nocturna no té normes. Els aparadors de les botigues resten il·luminats, malgrat no passegi ningú pel carrer. La ciutat està deserta: no hi ha absolutament ningú. La Mariona camina i camina, sense parar. Fins que arriba al lloc de sempre. Allà on el món sembla aturar-se, on tot sembla posar-se al seu lloc, on tots els problemes s’esvaeixen amb la brisa del vent, on encaixen totes les peces del trencaclosques. S’asseu al gronxador, però no s’hi balanceja. Observa el seu voltant: al parc regna un silenci sepulcral. No hi ha rastre de nens jugant i cridant, ni tampoc d’amos passejant els seus gossos. Els ocells dormen i ella està més desperta que un mussol. De sobte un grapat de gotes d’aigua juganeres comencen a relliscar per la seva pell convertida en tobogan, tot fent-li agradables pessigolles. Però ella no es belluga ni un mil·límetre. Simplement tanca els ulls i escolta la pluja. I somnia. Perquè sap que allà estarà segura, que no li passarà res. És el seu petit refugi. I just abans que es faci clar, torna a casa i es fica al llit per no aixecar cap sospita. Tanca els ulls i més aviat del que voldria els torna a obrir, sobresaltada pel so estrident del despertador. Un nou dia ha començat: els carrers s’han omplert de cotxes i de gent que camina amb un ritme frenètic. Tots fan tard. Tots han de córrer…