La vida està plena de reptes i activitats que et posen a prova dia rere dia. I quan aconsegueixes fer aquella cosa que se t’havia resistit durant dies (o mesos), segurament penses que et mereixes una medalla. Doncs sí. Una medalla d’or ben gran i resplendent per haver superat aquell petit gran repte. Vet aquí el sorprenent i misteriós món dels esports olímpics no acceptats. Els trobaràs a la cuina, al lavabo o de camí a la feina…
Badallar amb els ulls oberts.
Esquivar estratègicament bassals enormes d’aigua abans que passi un cotxe a tota pastilla pel teu costat i t’esquitxi “una miqueta”.
Posar un tros de paper de cuina al terra abans que el gat vomiti a la moqueta (o sobre la teva catifa preferida).
Tombar una truita.
Estossegar al colze.
Posar-te i treure’t les lents de contacte sense un mirall.
Rapallar-te les dents amb la teva mà no dominant.
Partir una pastilla exactament per la meitat. Aconseguir un quart de la pastilla ho deixo en mans dels més valents.
Obrir portes amb el colze. Per provar-ho, no hi perds res!
Raspallar-te les dents mentre plores i no ofegar-te.
Aixecar-te del llit quan et sona el despertador.
Tancar l’aixeta amb el colze després de rentar-te les mans.
Tallar un moniato.
Espantar un mosquit quan t’està a punt de picar.
Si tens curiositat per llegir la primera fornada d’esports olímpics no acceptats, pots fer-ho aquí.
Encara puc sentir l’olor que feien aquelles combinacions esperpèntiques: un festival per als sentits. Com el pa de pagès es tenyia de negre i s’estovava lentament en la copa de vi fins a desintegrar-se tot creant una textura interessant i vulguis o no, una mica fastigosa. A simple vista podria semblar un joc estúpid. Però era molt més que això: eraun autèntic experiment que requeria un procediment meticulósque no estava a l’abast de qualsevol. Aigua, vi i sal: prou equilibrat. I si hi afegim una oliveta? Trossos del tap de suro del cava també serviran. Oli i vinagre que no faltin, tampoc: amb un rajolí n’hi haurà prou. Una bona dosi de pebre i ja ho tindríem.
Després d’olorar la mescla amb la delicadesa que es mereix, certifiquem que la fortor és considerable: objectiu complert. La nostra intenció no era feresternudar al personal, però això ja depenia de la sensibilitat de les fosses nassals de cadascú. A falta de cullera, un ganivet també servirà per remenar la mescla. La nena amb les trenetes perfectes fa estona que ens mira raro, però nosaltres com si res. Quan tot estava a punt, calia deixar reposar la beguda uns set minuts aproximadament perquè tots els ingredients es fusionessin i s’aconseguís el gust i la textura desitjades. L’aspecte tèrbol era meravellós. La temperatura, perfecta.
Aleshores només faltava aconseguir el més difícil de tot el procés: trobar algú que accedís a beure-se-la. Tenint en compte que el percentatge d’adults presents a taula era bastant elevat, les probabilitats eren escasses, o més ben dit, nul·les. Però bé. No ens rendíem pas fàcilment nosaltres. Orgullosos del producte que acabàvem d’engendrar, l’oferíem a diverses persones que havíem seleccionat prèviament a través d’un protocol molt estricte que no revelarem. No sabíem ben bé per què, però ens costava Déu i ajuda introduir les nostres creacions en el mercat: haurem de fer un DAFO un dia d’aquests, anota-ho a la llibreta, si us plau. Però bé, el que no sabia la gent era que darrere d’una aparent barreja de vi, pa i altres ingredients, s’amagaven autèntiques pocions màgiques.
Potser es tracta d’això, al cap i a la fi: procurar no espatllar la màgia.No perdre’ns en els detalls, buscant una causa darrere de cada gest, de cada paraula. Deixar que tot flueixi, que segueixi el seu curs natural. Però la ment sempre s’avança: hores, dies i anys llum, enredant-se entre infinites possibilitats. Probabilitats. Hipòtesis. Un cop comença és bastant difícil d’aturar. Només li cal una lleugera empenta, un pensament minúscul perquè comenci a encadenarpensaments infinitament i a una velocitat trepidant.
I si deixem les hipòtesis als detectius? I les probabilitats als estadístics. I simplement…Acceptem. Agraïm. Assaborim. Confiem. I abracem la incertesa, els imprevistos i les sorpreses -agradables o no-.
Quina gràcia té començar a llegir un llibre si ja sabem com acabarà?
Jo ja feia estona que no em sentia els peus, però es veu que era massa d’hora per encendre la calefacció. Penseu que enaquest país la gent és molt soferta, i quan tu vas pel carrer amb un fort complex d’esquimal,et creues de sobte amb una dona amb pantalons curts, taral·lejant alegramentuna cançó mentre espera que es posi verd el semàfor, i tu no ho pots evitar i t’amagues una mica més darrere de la bufanda. Però ep, fonts oficialsasseguren que hi ha gent autòctona que ha admès algun cop que té fred, així que potser no estem tan malament com ens pensàvem. Sigui com sigui, aquest no era el tema.
Tornem al glaçonet que era jo, teclejant a l’ordinador a la recerca d’alguna idea que em fes el pes per una feina que havia d’entregar l’endemà: sempre és més divertit fer les coses a l’últim moment, aprofitant l’adrenalina que comporta. Tecleja que teclejaràs i de tant en tant, bevia algun glopet d’infusió per enganyar una mica el fred. Intentava concentrar-me amb totes les meves forces per afavorir la inspiració, però per més que ho intentés seguia notant molt el fred, olorant la deliciosa maduixa de la infusió i sentint sorolls estranys. De tant en tant deixava d’escriure per intentar detectar l’origen del soroll, però res: certament, la meva carrera com a detectiu no era gaire prometedora. Era un sorollet no gaire fort, bastant subtil, però insistent. Com si algú rasqués alguna cosa, però sense gaire força.
Tot el que volia era anul·lar aquell maleït soroll que gosava endur-se la poca inspiració que em quedava aquell dia, però no hi havia manera. Escriure escoltant música sempre havia estat impossible, així que ni tan sols ho vaig intentar. Potser era un soroll_normal_, vaig pensar. A vegades a les cases se senten sorolls i no passa res: la gent segueix fent vida normal. Però sí que passava, que el text no s’escriuria sol i jo m’estava posant dels nervis. Farta de tot plegat, vaig obrir la porta del menjador, pensant que tot plegat era una broma del meu company de pis, que estaria tramant alguna cosa al rebedor. Però no. Allà no hi havia ningú, excepte una servidora amb cara d’embobada. Potser m’estava tornant boja i imaginar sorolls era el primer símptoma…
De sobte, vaig sentir un soroll fort que venia del rebost. Vaig obrir la porta lentament, com si fos la protagonista d’alguna pel·li de misteri, per descobrir que el meu paquet de galetes estava al terra: havia caigut des del prestatge. Era una mica estrany, però no hi vaig donar més importància. Vaig tornar-lo al seu lloc i em vaig asseure de nou, disposada, ara sí, a escriure alguna cosa amb cara i ulls. Ara res no em molestaria. Però no vaig poder posar ni una coma, que ja tornava a tenir el sorollet allà tocant el que no sona, seguit d’un nou impacte del paquet de galetes contra el terra per acabar de rematar la simfonia infernal. D’acord, per allà sí que no hi passava. Vaig obrir la porta del rebost altra vegada i amb autèntic horror, vaig presenciar com una rata de dimensions considerables feia queixalades minúscules a les meves pobres galetes.
Temps enrere, compraves un sobre i escrivies una carta amb la teva millor cal·ligrafia i l’enviaves sense saber amb certesa el moment en què arribaria al destinatari. Depenia de tants factors que era gairebé impossible determinar-ho.
Era part de la màgia, suposo: un viatge incert. Tampoc tenies ni la més remota idea del moment precís en què el destinatari decidiria obrir el sobre i llegir-ne el contingut. O potser obriria primer el sobre i llegiria la carta uns dies més tard. O estriparia el sobre sense ni tan sols obrir-lo. I cap a la llar de foc, queel fred no perdona.
Evidentment tampoc sabies el temps que passaria entre llegir la carta i decidir respondre-la. I enviar-la. Dies, setmanes, potser mesos? O potser simplement decidiria no respondre. O decidiria fer-ho, però la carta cauria del camió i mai arribaria a bon port. O potser sí. Però tot plegat era força incert.
Ara pots saber amb exactitud si la teva carta s’ha enviat correctament i si el destinatari l’ha rebut. Pots saber l’hora exacta en què ha decidit obrir el sobre i llegir la carta. Fins i tot pots saber que el destinatari està llegint -i probablementcontestant- cartes, però no precisament la teva. I l’hora exacta en què ha deixat de llegir-ne per anar a fer alguna altra cosa potser més interessant, que, em sap greu donar-te la mala notícia, no sempre pots saber.
*Fotomatons que et prohibeixen somriure. Per més que intentis desafiar-los, no et deixen imprimir cap fotografia on somriguis perquè no seria vàlida per als documents oficials com ara el passaport britànic. Resultat: posat seriós digne de la família Addams.
*Vist al supermercat TESCO. Fruita gratis per als nens, perquè l’estona al súper sigui més agradable (o més aviat, per mantenir-los ocupats?).Això sí, només una peça, tampoc abusem de la generositat!
*Reciclar correctament: challenge accepted. El lila és el del vidre, al verd s’hi poden llençar envasos de diferents materials (cartró, sobres, ampolles de plàstic, llaunes…). El blau, per sort, és el de paper i cartró.
*Cartell dissenyat per un nen de Primària a l’entrada d’un parc de la ciutat.
*Les Aventures de Tintín a Escòcia!
*Curiós recordatori a l’entrada d’un pub…
*La imatge parla per si sola.
*Indycamp al costat del Parlament escocès. Hi seran fins que Escòcia aconsegueixi la independència.
*Carbasses, cogombres, xilis,… per donar un toc de color a la decoració de casa teva!
*Columnes d’estil dòric, jònic i corinti a la façana del Holyrood Palace, residència oficial de la Reina a Escòcia.
*Decoracions pesqueres al poble de Dunbar.
*Escultura a l’entrada del port comercial de Leith.
Els semàfors tarden una eternitat a canviar de vermell a verd -podries llegir-te un llibre o dos, mentre esperes-. La majoria de la gent, simplement, els ignora. Això sí, millor que t’afanyis a creuar quan estan en verd perquè és qüestió de segons que torni a aparèixer el ninotet vermell…
Confirmat: el paraigües no serveix de res.
Si mai haig d’utilitzar una cabina telefònica, no m’ho pensaré dues vegades!
Em passaria hores xafardejant els productes dels supermercats. Avui em quedo amb les Oreo de crema de cacauet! :O Edició limitada!
Per si el vent arrenca la placa o algú se la vol emportar… Més val prevenir, sí senyor.
Dues elegants girafes -Martha i Gilbert- construïdes amb metall sobrant de cotxes i motos. Obra de Helen Denerley.
Sembla un “finger” de l’aeroport però no: és un pas elevat al mig de la ciutat.
M’agrada pensar que no tot està predeterminat, que no som simples titelles. Però us haig de confessar que hi ha dies en què aquesta creença em trontolla una mica i no puc evitar pensar que potser hi ha alguna força desconeguda amb uns poders especials que es dedica, si més no de tant en tant, a generar determinades situacions…
Com ara aquell dia en què tens el cap als núvols -o probablementdeambulant per la realitatvirtual del mòbil-,et saltes la parada del bus i baixes unes parades més endavant. I mentre avances per la vorera tot queixant-te d’haver de caminar dues cantonades més,et retrobes amb algú que feia anysque no veies. Potser és una simple coincidència, però i si l’univers s’ha confabulat perquè et despistessis i et passessis la parada?
Existeixen, realment, les casualitats? Potser nohosabrem mai. El que sí que sabem ésque n’hi ha de totscolors i que vulguis o no, fan la vida una mica més entretinguda.Algunes et sorprenen,t’alegren el dia -o te l’amarguen-,et posen els pèls de punta, et cabregen, et fan pessigolles, et posen a prova, t’entendreixen, vénen amb lliçó incorporada -però no sempre fàcil de desxifrar-, t’entristeixen, et repugnen o et fan venir ganes d’estrangular algú…
Se’n podria arribar a fer un museu. Benvinguts al museu de les casualitats: pasen y vean. Va, no sigueu tímids! “Endavant senyora, que li ensenyaré el piset”. Passadissos laberínticsamb les diverses casualitats ordenades cronològicament, amb fotografia inclosa. I qui sap, potser també incorporarien el fabulós ventall de reaccions facebookianes amb les seves respectives emoticones! Aquesta casualitat no m’agrada… m’encanta! Doncs què vols que et digui, aquesta altra em cabreja a més no poder.Ai, aquella em fa caure la llagrimeta…
Sigui com sigui, cadascú emmagatzema totes aquestes casualitats dins seu, però no tinc clar si es classifiquen soles, ni si cal fer neteja un cop al mes o potser dos cops a l’any ja és més que suficient…Hauré de fer inventari un dia d’aquests!
Esperar fa mal. Ho sabem de sobres, però ho fem igualment. A vegades no ho podem evitar. O potser sí? Esperem coses a totes hores; tant de les persones com de les coses que ens envolten. Esperem que el tren arribi a l’hora. Que el lampista sigui puntual. Que ens serveixin la sopa ben calenta. Que ens contestin els missatges (en un període de temps raonable que nosaltres mateixos ens inventem). Que surti aigua quan obrim l’aixeta del lavabo. Que aquell amic que sembla que hagi desaparegut del mapa ens truqui per sorpresa. Que quedi alguna cervesa a la nevera. Que ens diguin que som uns cuiners excepcionals. Que ens agraeixin els favors.
Però aturem-nos un moment. Imaginem totes les persones que formen part del nostre dia a dia, i no tan sols familiars i amistats: el dependent de la fruiteria, la revisora del tren, el caixer del súper… No cal que els compteu perquè estaríem aquí fins les tantes… i tots sabem esperar, però fins a un cert punt, no? Tard o d’hora comencem a desesperar-nos. Doncs això: imaginem tota aquesta gent teixint una xarxa gegantina cap a nosaltres: totes i cadascuna d’aquestes persones esperant que siguem puntuals a les cites, que els servim la sopa ben calenta, que els contestem els missatges dins d’un període de temps raonable, que els truquem per sorpresa, que els diguem que són cuiners excepcionals i que els agraïm els favors. Com canvia la cosa, oi?
No sé com ho veieu, però a vegades potser valdria més esperar que ens serveixin la sopa freda, per si les mosques. Segurament esperem massa i acceptem massa poc.
“I’m not in this world to live up to your expectations and you’re not in this world to live up to mine.” - Bruce Lee
Ho reconec i no me n’amago. Intento ser clara i concisa però últimament sembla que no t’importi res del que faig. Jo et parlo i tu et quedes allà absent. Just quan més et necessito, t’encalles. Una vegada rere una altra: entres en una espècie de bucle infinit. Jo procuro tenir paciència: ja sé que no tot és tan fàcil com sembla, però a vegades sembla que et burlis de mi. T’ho juro que intento, per activa i per passiva, entendre què et passa i solucionar-ho el millor que puc. Però està clar que no parlem el mateix idioma. Em fas perdre el temps d’una manera escandalosa: t’hauria de fer vergonya. Em sap greu ser tan directa, però em dóna la sensació que no et prens seriosament la teva feina. De sobte, quan t’interessa, sí. No entenc com pots estar tan cansada si només et faig treballar molt de tant en tant… i normalment són petits encàrrecs: res més. No acostumo a atabalar-te gaire. En plena crisi, agafo aire i torno a començar. De nou, sense rencors. Però sembla que tu no estàs preparada encara… Espero una mica més. Tu no respons. I de sobte m’envies el missatge infernal: «Atasco de papel en bandeja». Agafo aire, estiro el paper, et reinicio i desitjo no haver d’imprimir res més en el que queda d’any…
La Mariona s’endinsa en la ciutat adormida. Recorre carrers buits i sense vida, inundats de silenci. Els semàfors treballen en va: canvien de verd, a groc, i a vermell, malgrat no passi cap cotxe. Un STOP, un cedeix el pas, un prohibit passar. Senyals de ferro que ens diuen què hem de fer. I què no. Som titelles al seu servei. Però la vida nocturna no té normes. Els aparadors de les botigues resten il·luminats, malgrat no passegi ningú pel carrer. La ciutat està deserta: no hi ha absolutament ningú. La Mariona camina i camina, sense parar. Fins que arriba al lloc de sempre. Allà on el món sembla aturar-se, on tot sembla posar-se al seu lloc, on tots els problemes s’esvaeixen amb la brisa del vent, on encaixen totes les peces del trencaclosques. S’asseu al gronxador, però no s’hi balanceja. Observa el seu voltant: al parc regna un silenci sepulcral. No hi ha rastre de nens jugant i cridant, ni tampoc d’amos passejant els seus gossos. Els ocells dormen i ella està més desperta que un mussol. De sobte un grapat de gotes d’aigua juganeres comencen a relliscar per la seva pell convertida en tobogan, tot fent-li agradables pessigolles. Però ella no es belluga ni un mil·límetre. Simplement tanca els ulls i escolta la pluja. I somnia. Perquè sap que allà estarà segura, que no li passarà res. És el seu petit refugi. I just abans que es faci clar, torna a casa i es fica al llit per no aixecar cap sospita. Tanca els ulls i més aviat del que voldria els torna a obrir, sobresaltada pel so estrident del despertador. Un nou dia ha començat: els carrers s’han omplert de cotxes i de gent que camina amb un ritme frenètic. Tots fan tard. Tots han de córrer…
Aquella arruga del coixí que et molesta quan intentes dormir. L’escalfor de l’assecador un matí d’hivern. L’ungla que se t’esqueixa i se t’enganxa al jersei de llana. El soroll del camió de les escombraries. 17:14. Els anuncis irritants del Spotify. La pudor de cremat. Estripar un paper. Les passes d’algú caminant darrere teu. Portes automàtiques que no detecten la teva presència. Desmaquillar-te. Treure’t l’esmalt de les ungles. Cremar-te la llengua devorant una pizza. Grapar-te un dit. Migdiades al tren. L’espuma de la cervesa. Un missatge inesperat. Vídeos que es reprodueixen sense el teu permís. Seguidors peculiars al Twitter. La sirena d’una ambulància. L’abraçada d’un gat.
Enganxar les partitures amb cinta adhesiva perquè no volin. Que surtin volant igualment, però totes juntes.
Portar l’afinador digital a un assaig. Deixar que circuli tranquil·lament per la sala. No veure’l mai més.
Aquella mandra infinita que fa netejar l’instrument després d’un llarg (o curt) assaig.
Odiar en silenci l’individu que va decidir programar el sorollet diabòlic dels metrònoms digitals. (I de pas, el La 440 inexplicablement estrident de l’afinador digital… Una part de mi està contenta d’haver-lo perdut).
Tocar la primera veu i sentir-te com si juguessis a primera divisió.
Maleïr tenir un cognom que comenci per P i haver d’esperar agònicament que (pràcticament) tothom toqui abans que tu en un concert.
Estudiar mitja hora abans de la classe i pretendre avançar com si haguessis estudiat una hora cada dia.
Discussions amistoses (o potser no tant) entre instrumentistes de vent i de corda.
Tornar-te boja llegint en clau de do.
Conèixer algú que toca el mateix instrument que tu i pensar: «Compta amb mi pel que sigui, company».
Que se t’assequin els llavis en ple concert a causa dels nervis i per més que bufis, la flauta no et soni. Llepar-te els llavis discretament i seguir com si res.
Recordar amb tendresa l’embocadura corbada que vas utilitzar quan eres massa petita per utilitzar la recta. 67cm de llargada eren excessius per una nena de 7 anys…
Aquella estranya sensació que experimenten els teus dits en tocar les claus per primera vegada notant els forats, sense aquells taparrons de plàstic que tant t’havien ajudat els primers dies…
Potser la guardaran en un calaix amb pany i clau, i seguiran fent la seva vida intentant ignorar aquella pilota. O la guardaran en un racó perquè en aquell moment no podien estar per ella i se n’acabaran oblidant. Altres vegades te la tornaran, però potser amb un llançament massa brusc que t’esquerdarà el vidre de les ulleres. Te la tornaran sense ganes, amb falsa cordialitat. Potser passaran dies o fins i tot mesos fins que te la tornin. Potser quan la rebis estarà desinflada o plena de pedaços mal posats. Potser te la tornaran amb ràbia. O amb un entusiasme que t’agafarà per sorpresa. O potser es quedaran observant-la embadalits, intentant entendre com és que aquella pilota ha anat a parar a les seves mans: com que no sabran què fer-ne, acabarà abandonada al fons d’un calaix. O el gos se l’apropiarà com la seva nova joguina. O acabarà al cubell de les escombraries i uns dies més tard, esclafada entre muntanyes de merda.
Potser el millor és llançar-la sense esperar que te la tornin. O pensar que molt probablement no ho faran. O simplement no pensar. Però llançar…
Cridaria molt fort però la iaia dorm. Últimament es passa més estona dormint que desperta… L’hauria de portar al CAP. Tot això és real? No prenc drogues: ho juro pel meu gat. Ja m’estava acostumant a la mala sort. Arriba un punt en què et resignes i acabes agafant carinyo al pou on t’has enfonsat. Però ara de cop, el destí decideix picar-me l’ullet. Per què ara? Per què a mi? Potser hauria de sospitar. Però què collons! Crec que avui és el dia més feliç de la meva vida. Tres anys fent feines de merda i per fi em surt una oferta amb cara i ulls: fotoperiodista pel Change is possible! Em sembla que ploraré. Però aquest cop d’alegria. Només em cal una foto. Una foto denúncia i ja sóc dins. Per demà. Que et remogui per dins i no et deixi dormir durant un mes sencer. El director no es conformarà amb qualsevol cosa. Som deu i només es quedarà el millor. Necessito una idea. Ara no puc fallar.
Quatre hores pensant i endevineu quantes idees se m’han acudit: cap que valgui la pena. No recordo l’últim cop que vaig menjar. Em desmaiaré. Crec que van sobrar macarrons… La iaia encara dorm i ja són més de la una: demà la porto al metge. Què coll… Ah, ets tu. Només fa tres dies que ronda per casa i encara no m’he acostumat als seus peculiars rituals. Sempre que em veu a la cuina reclama llet, refregant-se per les meves cames. M’ha sortit llest el gat. Mentre beu la llet me’l quedo mirant com un idiota. Sembla mentida que una boleta de pèl pugui arribar a fer-te tan feliç. De fet, no es pot queixar: és el rei de la casa. Però s’ho mereix. Quan vaig recollir-lo a la gossera municipal… aquell lloc feia fàstic. Si no anés curt de pasta, m’hauria endut cinc o sis gats més. És que em rebenta. En una societat normal les gosseres no haurien d’existir. És cert que els animals hi estan millor que al carrer, però passen fred. És repugnant. I a saber com els tracten… M’agafen nàusees només de pensar-ho. Espera. Potser allà hi ha la història que necessito. Qui sap què acabaré trobant si investigo una mica… Si realment violen els drets dels animals, hauria de sortir a la llum. La Reflex està feta pols: espero que no em deixi tirat justament ara. Amb sort d’aquí a uns mesos la podré jubilar. Claus, bitllet de me… «Bon dia xato». Hòstia, la iaia. A bones hores es lleva. Cada dia utilitza una paraula diferent per dissimular que no recorda el meu nom. Merda. Fa molt mala cara. Potser hauríem d’anar a l’hospital… però haig d’entregar la foto demà. «Hi ha croquetes i puré a la nevera. Demà sortim a passejar, d’acord? Descansa iaia». Sabia que no tardaria a fer-ho: sempre m’estreny la mà molt molt fort, abans que surti de casa. Durant molta estona. No tinc clar si és una cosa d’ella o de totes les iaies en general. Jo li somric, però en el fons estic fet pols.
No sabeu com odio la pudor del metro: el proper cop agafaré la bici. Per fi s’ha acabat el martiri. Valido el bitllet i ja puc respirar “aire pur”. Sí, entre cometes perquè de pur no ho és gaire, però bé… Tinc la reixa de la gossera municipal als nassos i no m’atreveixo a entrar. Si aconsegueixo una bona foto, tot s’haurà acabat. Adéu a la precarietat. Per fi començaré a fer currículum on em toca: on sempre he somniat. Potser em destinen arreu del món i sóc testimoni de realitats commovedores. I les ensenyo al món. Les meves fotos són portada als diaris. Qui sap si acabo guanyant algun premi i tot… I els diaris es barallen per contractar-me. I guanyo molta pasta. M’esperaré una mica. Quan es faci fosc serà més fàcil passar desapercebut…
Perfecte: crec que ja ha marxat tothom. Excepte el vigilant. Em colaré per aquí… Merda, no sé si està bé això… Potser hauria de buscar un altre tema. Però el fotoperiodisme és així: arriscat per naturalesa. Tota la vida obeint les normes i total, de què m’ha servit… Certament l’espai no és gaire alegre. I està força brut… A part, no veig mantes per enlloc i estem a quatre graus. També m’agradaria veure la quantitat de menjar que els donen. Oh, aquest gatet potser em serveix. Aquí arraulit en un racó, mentre els altres juguen. Potser està cansat. Necessito commoure la gent, necessito una exclusiva; el director em va dir que no em conformés amb la primera versió de les coses, que rasqués i rasqués fins a trobar… Doncs rascaré. Per primer cop a la vida rascaré amb totes les meves forces. Merda, els gossos s’estan esverant massa. No sé com calmar-los. Merda merda merda. Calleu, hòstia! El vigilant. Per què borden tan fort? El negre és el pitjor. Una puntada de peu, no gaire forta. Els altres han callat de cop. Ell ploriqueja. I si el colpejo una mica més fort? No és suficient. Sento passes. Necessito una foto per demà. Això no ho comprarà ningú! Aquella barra de ferro. Un copet i ja està. Comença a tenir mal aspecte. Un cop més. Un altre. Sí, ara sí. La gent s’esgarrifarà amb la sang. La foto donarà la volta al món. Ja tinc l’enquadrament perfecte. Tancaran la gossera. Disparo i foto el camp.
A fora fa molt fred, però jo estic suant com un porc. Ho he aconseguit, sóc el puto amo. Entro a casa i la iaia és al sofà. Està molt pàl·lida però passo de saludar-la. Deixo la Reflex sobre la taula de la cuina i m’acabo el cul de suc de taronja caducat. El gat es refrega per les meves cames. Jo m’aparto bruscament. Se’m queda mirant i miola. No m’atreveixo a tocar-lo. No sé si m’entendrà, però li dic: «M’has conegut en un moment estrany de la meva vida…».
Segurament molts ja us n’haureu oblidat, però ell encara està traumatitzat. La setmana passada vam poder gaudir d’un meravellós dimarts 13. El pobre fa dies que no surt de casa: encara s’està recuperant de tots els retrets i insults que va rebre. Sovint intenta fer-se el dur, però al final tot això li acaba passant factura: les fonts indiquen que a hores d’ara necessitaríem un microscopi molt potent per aconseguir detectar la seva autoestima (si és que encara en té). Davant d’aquesta situació tan alarmant, he pensat dedicar-li aquesta publicació, per compensar totes les vegades que entre tots li hem maleït els ossos. Aquí va, doncs, un recull de situacions que farien una mica més feliç el dimarts 13. Vaja, tot allò que podria passar un dimarts 13 (realment podria passar qualsevol dia, però que quedi entre nosaltres). Així que gràcies, estimat dimarts 13, per omplir la nostra vida amb experiències tan enriquidores com ara…
- Intentar obrir la porta de casa teva amb la T-Jove i que el teu gos et miri amb cara de: “incompetent…”.
- Llençar una forquilla al cubell de brossa orgànica i adonar-te’n quan ja és dins del contenidor.
- Que un dia de pluges torrencials, quan puges al tren et caigui el paraigües per l’espai que hi ha entre l’andana i el vagó. I el tren l’esclafi sense pietat.
- Posar Fairy al rentavaixelles i convertir la teva cuina en una gran festa de l’escuma (i descobrir que sí, evidentment, els plats segueixen bruts).
- Confondre la sal amb el sucre en fer un pastís (i negar-te a tastar el resultat).
- Que et caiguin les claus (o encara pitjor: el mòbil) per la claveguera.
- Que se’t vessi el tupper dins la motxilla. Justament el dia que portaves lassanya. I un llibre que anaves a regalar, però encara no estava embolicat.
- Que se’t trenquin els ous sobre el marbre i regalimi fins a entrar al calaix de les paelles que acabes de rentar.
Així doncs, la propera vegada, abans d’insultar el pobre dimarts 13 penseu-ho dos cops… Encara que costi de creure, ell no s’alegra pas de les nostres desgràcies ni de la nostra mala sort. Simplement és d’aquells que pensen que la vida seria molt avorrida sense una mica d’emoció i per això s’encarrega de repartir-la adequadament en un dia tan assenyalat. I ho fa amb tota la bona fe del món. Així que el pròxim cop que us passi alguna “desgràcia” un dimarts 13, penseu que ell és molt a prop, picant-vos l’ullet. Torneu-li si us plau, a veure si entre tots aconseguim que s’animi una miqueta. Teniu temps per mentalitzar-los fins el 13 de setembre del 2016. Accepteu el repte? Aneu fent ioga mentrestant! 😉
La vida és com fer un pastís. Sovint parteixes d’una recepta (tot i que a vegades hi afegeixes tocs personals i et deixes endur per la improvisació), barreges els ingredients amb cura i esperes un resultat satisfactori (o que com a mínim s’assembli una miqueta al pastís descomunal que surt a la foto de la recepta). Però alguns dies el resultat no és el que esperaves. El teu pastís no és exactament com el de la foto però t’és igual. Per més que sempre segueixis escrupolosament els mateixos passos, el resultat mai no serà el mateix: cada pastís que facis serà únic i especial. I tant és que portis segles fent el mateix pastís cada diumenge com que sigui la primera vegada que ho intentes. Un dia, insospitadament, se’t cremarà. O et quedarà cru. O la textura no t’acabarà de fer el pes. O la massa decidirà que avui no li ve de gust pujar. O s’enfonsarà la part central com si fos un cràter (i tu ho observaràs petrificat a través del vidre del forn amb un sentiment d’impotència difícil de descriure). O hi posaràs sal en lloc de sucre i després de tastar-lo hauràs de fer esforços sobrehumans per no vomitar.
Algunes vegades seràs capaç de detectar què ha fallat (i podràs intentar solucionar-ho de cara a propers intents), però d’altres no en tindràs ni la més remota idea. Alguns cops te l’acabaràs menjant tot i no estar segur de si realment és comestible. Altres vegades el llençaràs directament a les escombraries per por d’intoxicar a algú. O potser et sabrà greu desfer-te’n i el posaràs a la tauleta de nit perquè et faci companyia durant un temps (fins que una plaga de mosques envaeixi la teva habitació i et vegis obligat a llençar-lo).
Al cap i a la fi, no sempre cal esbrinar els motius del desastre (de les dimensions que sigui). A vegades les coses passen i prou. El més important, però, és que no deixis mai de fer pastissos. O galetes. O el que et vingui de gust.
Tot i que t’ho han explicat mil vegades i hauries de saber-ho a la perfecció, ets incapaç de recordar la diferència entre la plena i la buida (però ho dissimules amb elegància).
Els castells han passat a monopolitzar la teva vida (i els treballs universitaris també).
T’adones que el tema s’està descontrolant quan pel carrer divises algú en la llunyania que porta pantalons blancs i samarreta verda i penses: un Saballut?
Veus pantalons blancs d’oferta, corres a dir-ho als teus companys i en mitja hora s’esgoten les existències a la botiga.
Quan estàs aprenent a enfaixar-te i no hi ha manera: o se t’afluixa al cap de cinc minuts o amb prou feines pots respirar.
Preguntar-te a qui se li va ocórrer que els dinars familiars, als quals sempre arribes a les postres, fossin diumenge.
La bonica combinació generacional entre els membres de la colla.
Els primers dies, no et canten a la pinya. Esperes que tothom s’hagi col·locat per posar-te a les últimes rengles sense fer gaire soroll.
Fins que arriba el dia gloriós: et canten per primera vegada en una pinya. Però no en tens ni idea d’on vas, perquè amb prou feines coneixes tres o quatre persones. Relacionar un sobrenom amb la cara d’algú desconegut és força difícil, així que ho intentes esbrinar a base d’interrogatoris ràpids a castellers més veterans.
La primera vegada que fas una columna. O com a mínim ho intentes.
La suor. Sí, efectivament, els humans suem. (I encara més sota el sol radiant de les dotze del migdia). Tu sues, el del teu davant sua i el de darrere també. Llargues rengles de suor. Suor compartida per assolir un objectiu comú. Bonic, eh?
Aquell dia en què a algun il·luminat se li acudeix anar a assaig amb una camisa diferent (potser per rentar-la… quines coses més rares que fa la gent) i per més que t’esforcis, no aconsegueixes localitzar-lo entre la multitud.
La faixa negra és com el cinturó negre de judo? No saps per què, però la que ofereixen als que s’inicien en els castells no sol ser negra, sinó blava o lila. Una mica sospitós, no trobeu?
El dia en què t’entreguen la camisa oficial de la colla i ets sents orgullós de tu mateix. Fins que te la deixen xopa a ple novembre. Gràcies amics!
Qualsevol lloc i moment és ideal per fer un pilar. Dels pisos que siguin necessaris.
Buscar el teu clatell a la foto d’una pinya: missió (gairebé) impossible. Quan ho aconsegueixes, corres a imprimir-la i després d’encerclar el teu cap amb un retolador vermell, la penges amb orgull a la nevera. Perquè tothom vegi com n’és de bonic el teu caparró.
L’olor característica de la faixa, que per més que vulguis, no pots rentar.
Al bell mig de Zagreb (Croàcia) trobem un museu d’allò més curiós: el Museu de les Relacions Trencades (Museum of Broken Relationships). L’exposició la configuren una sèrie d’objectes, donacions de gent d’arreu del món, que simbolitzen una relació que s’ha acabat. Cada objecte s’acompanya amb un panell explicatiu on s’indica el nom de l’objecte, el país de procedència, les dates que marquen la durada de la relació i la història associada a l’objecte. Hi ha qui ha volgut dedicar uns quants paràgrafs a la seva història i d’altres que les han encapsulat en poques frases o fins i tot una paraula.
Evidentment, la idea de crear un museu tan peculiar és d’allò més admirable, i així ho demostra que l’any 2011 s’endugués el Kenneth Hudson Award al museu més innovador d’Europa dins el certamen dels European Museum Awards. Però el museu -com tots, de fet- no seria res sense les històries que trobem al seu interior, ja que són elles qui li donen vida i sentit. Al cap i a la fi, és un museu creat a partir de vivències de persones normals i corrents, persones com tu i com jo. Això fa que es produeixi una relació molt especial de proximitat, empatia i identificació amb el visitant, que difícilment s’aconsegueix en altres museus on els objectes exposats pertanyien a reis o membres de l’alta burgesia, per exemple.
Per tant, en tractar-se d’una exposició formada per donacions de particulars, tothom pot dir-hi la seva. Així doncs, si tens ganes de compartir alguna de les teves experiències i donar un objecte que simbolitzi aquella relació d’amor que s’ha acabat pots fer-ho a través del web del museu on trobaràs un formulari a través del qual pots fer arribar la teva petició. Aquest és un altre gran punt al seu favor: tothom pot contribuir a l’exposició del museu aportant la seva història. Cal dir també que els objectes i les històries són exposats de forma anònima i en cap cas es fa referència al nom del donant. A més, tal com asseguren al web, gairebé tots els objectes són acceptats, tret d’aquells que puguin ser considerats ofensius o discriminatoris. A part, el museu dóna total llibertat pel que fa a les característiques de l’objecte: pot ser una carta, un vídeo, un correu electrònic, una fotografia, una samarreta, una cançó… Tothom pot aportar el seu granet de sorra per enriquir la col·lecció del museu. Al cap i a la fi, l’objectiu del museu és, tal i com mencionen al web, crear una història emocional col·lectiva construïda a partir de les donacions.
Perquè et facis una idea de la magnitud de la col·lecció, els responsables del museu admeten que degut al considerable volum d’aquesta, només poden exposar-ne un 15% cada any. Tot i que la seu principal del museu es troba a la capital croata, els objectes de la col·lecció han viatjat arreu del món en exposicions temporals. Actualment aquesta exposició itinerant ha fet parada a la ciutat taiwanesa de Taipei, a Londres i a Brussel·les, així que si tens la sort de trobar-te prop d’alguna d’aquestes ciutats, pots aprofitar per fer-hi un cop d’ull.
De fet, podem dir que els objectes esdevenen autèntiques relíquies, proves físiques d’aquell amor que s’ha extingit. Al llarg de l’exposició trobem objectes de tot tipus que fan referència a amors trencats durant l’adolescència o la maduresa. Però no només hi té lloc l’amor romàntic, ja que també hi trobem colpidores relacions d’amor maternals i paternals trencades per la mort o pel suïcidi. Sigui com sigui, al seu interior hi trobem històries ben variades de persones que han volgut compartir la dolorosa experiència que suposa la fi d’una relació amorosa. Només entrar al museu ja s’hi pot veure un gran mapamundi on es troben marcades les procedències dels objectes.
El recorregut pel museu és un viatge emocional agredolç a través del qual el visitant accedeix a històries molt íntimes, procedents de persones d’arreu del món. Un viatge canalitzat pels objectes i els escrits, que traslladen al visitant al temps i l’espai d’aquella història perquè la visqui a través de la seva imaginació. Mitjançant aquest procés tan especial, el visitant intenta posar-se al lloc d’aquella persona i intentar entendre com se sentia en aquella situació.
Personalment, un dels objectes que més em va impactar va ser la nota de suïcidi d’una mare dirigida al seu fill, i també el poema que va escriure un fill dedicant-lo a la seva mare que acabava de morir d’un atac de cor. Entre els objectes també s’hi trobava una destral que algú va utilitzar per canalitzar la seva ira trencant mobles que pertanyien a la seva ex-parella, una guitarra que era un regal rebutjat, uns apunts de matemàtiques, uns dibuixos de Sakura i un peluix del Snoopy, entre d’altres.
Costa acceptar que una cosa tan bonica pugui acabar-se, però així és la vida. El Museu de les Relacions Trencades es construeix a partir d’històries, cadascuna especial a la seva manera, però en el fons, no tan diferent de les altres. Un museu en constant evolució i renovació, que ens fa recordar que no estem sols, ja que tots hem patit experiències doloroses. I que l’amor és una força magnètica que uneix a les persones. Però també les separa, perquè no tots els amors duren per sempre.
Em va costar horrors acostumar-me a sentir el mateix soroll una nit darrere l’altra, sense descans. Al principi aquell so em sacsejava per dins i despertava alguna connexió dins del meu cervell que em feia estar en una espècie d’estat permanent d’alerta. El fet que no tingués persianes a l’habitació de Praga empitjorava encara més la situació i no ajudava gaire a combatre l’insomni. Semblava com si el món s’hagués confabulat per evitar que jo pogués fer una cosa tan senzilla i necessària com és dormir tranquil·lament. Amb el pas del temps, però, vaig acabar acostumant-me a aquell soroll constant però intermitent, fins al punt que, encara que costi de creure, em servia de somnífer. Aquell so que al principi tant m’irritava s’havia convertit en una melodia suau que m’ajudava a agafar el son.
No us podeu imaginar com el vaig trobar a faltar un cop vaig tornar a casa! Les nits eren estranyes sense aquell soroll harmoniós. Eren buides; els faltava alguna cosa.
És increïble com alguna cosa tan banal com pot ser el soroll que fa el tramvia en passar pot esdevenir quelcom tan valuós. Almenys en el meu cas, és capaç d’evocar records i transportar-me a aquells mesos que vaig passar a Praga, encara que sigui tan sols per uns instants.
Després d’un part una mica accidentat amb cesària inclosa, el meu blog ja treu el caparró. Ben rodonet i tendre. 4 quilos i 200 grams. Fa massa poc que ha entrat en aquest món per saber quina serà la seva gran missió, així que si no voleu angoixar-lo, millor que li doneu una mica de temps. Potser alguns dies es lleva amb ganes d’escriure un relat, altres simplement intenta ordenar els pensaments caòtics que es barallen dins el seu cap… I potser a vegades escriu en català, però de sobte un dia s’adona que en anglès pot expressar-se millor. Qui sap.
Com deia Martí i Pol, “Tot està per fer i tot és possible”, no? 🙂
Il·lustradora: 
