Pinzellades de cultura

8 octubre 2015 · 8 min lectura

Ludovic preparant-se per l’assaig del casament amb el seu amic, amb qui es casarà, tal com diu ell mateix, “quan sigui una nena”.

Ma vie en rose és una pel·lícula belga del 1997, dirigida i escrita per Alain Berliner, juntament amb Chris Vander Stappen. El film va ser guardonat amb diversos premis, entre els quals destaquem el Prix Soleil d’Enfance al Festival de Cinema de Cannes i el Globus d’Or a la millor pel·lícula en llengua estrangera l’any 1998. El protagonista és Ludovic (George Du Fresne): un nen de 7 anys convençut que és una nena. Ludovic s’afronta a la recerca de la seva identitat sexual, a través d’un dificultós viatge d’introspecció durant el qual toparà amb obstacles de tota mena, sobretot provinents de l’exterior. Ens referim sobretot a la incomprensió per part dels seus pares, la crueltat dels seus companys de classe, la intolerància del director de l’escola i en definitiva, el rebuig social. Afortunadament, però, trobarà consol en la seva àvia, la qual adoptarà una actitud profundament empàtica, procurant respectar en tot moment les inquietuds del seu nét sense jutjar-lo.

Ludovic, a la representació teatral de l’escola, interpretant la Blancaneus (El que ell creia que seria una bonica sorpresa acaba sent un escàndol, provocant la indignació d’alguns pares)

El visionat de la pel·lícula convida a diverses reflexions al voltant del gènere, de la identitat i de la orientació sexual. Primer de tot, cal aturar-nos en els estereotips de gènere, que malgrat s’hagin anat difuminant progressivament, encara són molt presents en la nostra societat. Així doncs, no és d’estranyar que inevitablement s’activin els nostres sensors d’alarma quan veiem, tal com succeeix a la pel·lícula, un nen a qui li agrada posar-se vestits, maquillar-se i jugar amb nines; és a dir, un nen que trenca amb aquests estereotips i té una conducta que ens pot xocar o resultar estranya. Automàticament ho associem a un problema i detectem la conducta com quelcom anormal. Per acabar-ho d’adobar, solem etiquetar a aquell nen com a homosexual, quan no té perquè ser-ho.

És aquí on convé deixar clara la diferència sovint mal entesa entre identitat i orientació sexual. Així doncs, la primera es refereix a qui som (homes, dones o transsexuals) i la segona, a qui ens agrada (distingim homosexuals, heterosexuals, bisexuals i asexuals). Per tant, quan assumim que un nen al qual li agrada jugar a nines o ballar -conductes associades al gènere femení- ha de ser indubtablement homosexual estem sent reduccionistes. De la mateixa manera, quan una noia té comportaments considerats masculins, com ara que li agradin les motos o esports de contacte, suposem que és lesbiana. Malauradament, aquí intervenen de forma inconscient els nostres prejudicis, que sovint provenen de creences profundament arrelades dins la societat. En aquest sentit és primordial evitar fer generalitzacions i no intentar aplicar un mateix esquema de comportament a persones diferents, ja que ben segur que ens estarem perdent mil matisos i no serem del tot fidels a la realitat ni als sentiments concrets d’aquella persona.

Per sort, com hem dit abans, aquests prejudicis s’han anat modificant amb el temps i alguns d’ells ja no són tan presents a la nostra societat com anys enrere, però no podem dir que s’hagin eradicat del tot. Probablement, l’error es troba en considerar els termes femení i masculí com dos extrems d’un continu, associats a conductes completament oposades. Així doncs, l’objectiu consistiria en anar esborrant mica en mica aquestes fronteres entre gèneres, entenent que és impossible trobar un home que sigui masculí al 100% o una dona 100% femenina. D’aquesta manera, evitaríem etiquetatges innecessaris i judicis despectius, fomentant una societat més sana, respectuosa, igualitària i oberta a la diversitat.

El principal problema que tracta el film, al marge dels dubtes personals de Ludovic, és la incomprensió de la seva actitud -que ell troba perfectament natural- per part de la resta de persones. Desgraciadament, sovint la nostra llibertat individual es veu sotmesa a mecanismes de pressió social. En aquest sentit, és molt il·lustrativa l’escena inicial del film, quan Ludovic apareix a una festa de veïns amb un vestit de princesa de la seva germana, maquillat i portant joies. Els seus pares, intentant camuflar la vergonya, intenten excusar-se dient que el seu fill és molt bromista. La resta de pares es queden petrificats en veure l’escena i no tardaran en fer els pertinents comentaris jutjant l’actitud del nen, que segons ells és inadequada i inadmissible.

Els propis pares de Ludovic tampoc no accepten aquesta actitud i intentaran “treure-li del cap” al llarg del film, sobretot per la por a fer el ridícul davant de les altres famílies i que la seva reputació es vegi ressentida. En definitiva, els seus pares creuen que és una actitud infantil, una mania temporal que cal eradicar i esborrar de la ment del seu fill. És trist, doncs, veure com aquesta incomprensió comporta immediatament un fort sentiment de culpabilitat en Ludovic, en veure la seva família profundament afectada i trasbalsada: les fortes discussions i tensions entre els seus pares, que el seu pare perdi la feina, etc. Ludovic es troba perdut i confós; no entén perquè la seva conducta genera tants problemes i és rebutjada i ridiculitzada. I arriba un moment que el dolor que sent Ludovic es fa insuportable, després que els companys de classe el peguin i l’insultin al vestidor del gimnàs perquè li feia vergonya canviar-se de roba davant dels nens. Ludovic, desesperat i cansat, arriba a casa i decideix tancar-se dins el congelador per posar fi d’una vegada a aquell malson. Afortunadament, la seva mare el troba i el treu d’allà. Al cap i a la fi, l’alt dramatisme de l’escena permet als pares –i de retruc, a l’espectador– entendre de fins on arriba el gran patiment de Ludovic.

Per sort, al final de la pel·lícula, els pares s’adonen que estaven entestats en intentar modificar el comportament de Ludovic costés el que costés, absolutament convençuts que era un problema. Aleshores començaran a ser més empàtics amb Ludovic, adonant-se que no han de tenir por del que les altres persones puguin pensar: el més important és deixar que Ludovic pugui expressar lliurement la seva identitat sexual, ja que això, al cap i a la fi, serà el que li permetrà ser feliç. En definitiva, podem dir que la pel·lícula és un cant a l’expressió de la individualitat. Perquè no hi ha res més trist que aparentar ser una cosa que no ets per por al rebuig social.

29 setembre 2015 · 5 min lectura

Els carrers de Dublín. Una guitarra mig trencada i un piano cedit per l’amable propietari d’una botiga de música. Un músic de carrer i una noia txeca units a través de la música que ells mateixos han compost.

Once (John Carney, 2006) és una pel·lícula de mínims: actors no professionals, pocs personatges, poques localitzacions i un pressupost molt ajustat, de tan sols 180.000€. Malgrat això, la pel·lícula assoleix uns límits insospitats, demostrant que amb pocs recursos es poden fer meravelles. De fet, a Once tot és molt petit, cosa que l’allunya de les històries d’amor que estem acostumats a veure a la gran pantalla, de les quals podem recordar un gran cúmul d’escenes d’alt voltatge. Aquest no és el mecanisme ni tampoc la filosofia de Once. Aquí tot és molt subtil, simplement se’ns insinua: són mirades, petits gestos i cançons. Se’ns demostra que allò que sembla petit també pot ser gran i que no calen grans escenaris ni piruetes per explicar la història de dues persones que s’estimen. Tot això la converteix en una pel·lícula força introspectiva, que s’ha d’anar digerint poc a poc, de la mateixa manera que els protagonistes aniran assimilant tot allò que els passa, intentant posar ordre al seu cap però sobretot al seu cor, procurant esbrinar cap a on volen conduir la seva vida.

Once és com la vida, on les coses no són mai blanques o negres, sinó que hi ha un gran ventall de grisos a considerar. Se’ns parla de sentiments que ens apareixen molt reals i que qualsevol espectador podria fer-se seus, adequant-los a la seva història personal. Se’ns parla de la complicitat creixent entre dues persones, dels desenganys, de la incertesa de no saber amb qui vols passar la resta de la teva vida. Al cap i a la fi, això és el que genera una gran empatia amb els protagonistes, que sentim molt propers. Segurament, el fet que aquests no siguin actors professionals provoca que ens semblin encara més reals malgrat siguem conscients que formen part d’una ficció. Els seus gestos apareixen de manera tan natural davant els ulls de l’espectador que ens pot donar la sensació d’estar espiant la vida dels dos protagonistes des d’un petit forat sense que ells no se n’adonin. De fet, la pel·lícula frega en nombroses ocasions amb l’estètica del documental, utilitzant recursos com la càmera en mà, que fa que tot adquireixi una brutor molt autèntica; la mateixa brutor de la vida.

Com a tota pel·lícula musical, la música hi pren un paper protagonista. Aquí, la química entre els dos protagonistes, interpretats pels músics Glen Hansard i Markéta Irglová, assoleix el seu màxim nivell quan les seves veus s’uneixen per cantar, obtenint un resultat gairebé màgic. La música, doncs, serà el vehicle utilitzat per expressar els sentiments més purs i íntims dels protagonistes. Un procés que comença amb la composició de la música i la lletra i culmina en la seva interpretació. Alguns temes són un crit d’amor desesperat, altres una manera irònica de treure ferro a una situació difícil; ben mirat, és la manera més genuïna que troben els protagonistes d’expressar allò que porten dins. Podríem dir que el tema estrella de la pel·lícula és “Falling Slowly”, el primer que canten els dos protagonistes junts: és doncs, el primer contacte i el primer moment de complicitat, quan comença a encendre’s la guspira del seu amor. Aquest tema, d’una qualitat insòlita, va ser guardonat amb l’Oscar a la millor cançó original l’any 2008. Convé aturar-nos també en tema “Lies”, que el noi escriu per a la seva ex-parella, rebotat i ferit per les mentides d’ella, i que canta mentre mira imatges d’un vídeo domèstic on apareixen ells dos quan eren parella. Imatge i música s’uneixen d’una manera molt íntima i especial, sempre en consonància al llarg de tot el film.

També cal destacar que a Once res no és accessori; tots els temes musicals tenen el seu sentit i estan col·locats en el moment exacte per fer avançar la trama. De la mateixa manera, cada tema serveix als protagonistes per canalitzar el seu dolor i sobretot per intentar ordenar el cúmul de sentiments que tenen dins seu. En definitiva, podem dir que els protagonistes intenten reconciliar-se amb ells mateixos i amb els seus problemes a través de la música que componen, amb la intenció d’assolir l’anhelada pau interior. Cada tema simbolitza molt bé, doncs, l’estat emocional en què es troben els protagonistes.

Once és una història d’amor agredolça que t’atrapa des del minut zero i et convida a acompanyar els dos protagonistes en el seu viatge musical a través de les emocions. És una manera diferent d’explicar l’amor, que de ben segur que et remourà per dins, però també et farà somriure i t’emocionarà. En definitiva, és d’aquelles històries que segueixen amb tu tota la vida.

24 setembre 2015 · 8 min lectura

BBC

“I am a Partially Deceased Syndrome sufferer. And what I did in my untreated state was not my fault”.

Aquestes són les colpidores paraules que Kieren Walker, protagonista d’In The Flesh, pronuncia just abans d’abandonar el centre de tractament per a afectats pel Partially Deceased Syndrome (PDS). En la societat descrita a la sèrie, els PDS són aquells que estan “parcialment” morts: al cap i a la fi, no deixa de ser una manera eufemística de dirigir-se a aquest col·lectiu evitant etiquetar-los directament com a zombis. Així doncs, els PDS són aquells que un dia van ressuscitar convertits en depredadors salvatges.

Progressivament i en la mesura del possible, els afectats per aquesta síndrome van ser ingressats en centres com aquest amb l’objectiu de rehabilitar-los i tractar-los perquè es poguessin reinserir dins la societat. Per tant, aquestes paraules representen aquest intent per part dels metges del centre que els afectats acceptin la peculiaritat de la seva condició actual i entenguin que no s’han de sentir culpables per les atrocitats que van cometre abans de ser tractats. Malgrat tot, serà complicat lluitar contra els remordiments i els flashbacks de les bestialitats i els assassinats comesos, que retornaran una vegada i una altra… Aquesta segona vida no serà gens fàcil per als afectats pel PDS, però tampoc per les seves famílies ni pels membres de la societat.

El principal motiu que honora a In The Flesh és que és molt més que una sèrie sobre zombis. No recorre a l’acció per l’acció, buida de contingut, sinó tot al contrari. És una sèrie que aprofundeix en els misteris de la condició humana -que fins i tot està present en els afectats pel PDS, encara que molts no vulguin acceptar-ho- i esdevé una anàlisi sociològica de les diverses maneres d’afrontar una situació tan extrema i surrealista com és la resurrecció espontània i sobtada de milers de persones. Així mateix, també esdevé una profunda reflexió sobre la crueltat humana, en un món ple de grisos, on no està gens clar qui és l’enemic que cal combatre.

En aquesta societat dividida i que adquireix una atmosfera post apocalíptica, cadascú s’aferra on pot. Hi ha qui confia en l’acció del partit extremista Victus, que pretén controlar i restringir els drets d’aquells que pateixen PDS, ja que els considera inhumans i en conseqüència, ciutadans de segona classe. Segons el seu punt de vista, els PDS són un perill imminent per a la societat: en el cas que no se’ls administri la medicació tal i com pertoca, corren el risc de retornar al seu estat inicial de depredació. Així doncs, l’objectiu de Victus és aconseguir que els ciutadans tinguin la tranquil·litat de viure en una societat segura i puguin viure sense por. Victus compta amb el suport de la Human Volunteer Force (HVF), una brigada de soldats voluntaris que s’encarreguen de fer rondes pel poble per garantir-ne la seguretat. Malgrat això, ni Victus ni la HVF compten amb el suport absolut de tota la població de Roarton, sinó que hi ha també alguns escèptics que no volen posicionar-se o bé que no acaben d’estar del tot d’acord amb la ideologia i els mètodes d’aquests.

Un dels referents dins de la comunitat PDS és l’Undead Liberation Army (ULA), un grup extremista que serveix de recolzament per a molts i que constitueix el moviment de resistència envers els humans. Els deixebles de l’ULA, seguint els dictàmens del Profeta, es mostren orgullosos de ser com són i no tenen por de mostrar la seva autèntica condició d’immortals. Així doncs, com que no senten la necessitat d’aparentar “normalitat” ni pretendre ser mortals, es passegen pel carrer sense lents de contacte ni maquillatge, cosa que irrita a més d’alguna persona que considera la seva actitud com a intolerable. Malgrat tot, els adeptes de l’ULA estan convençuts de la superioritat de la seva raça i tenen en ment plans d’allò més obscurs.

En aquest sentit, el fet que els seguidors de l’ULA es neguin a portar maquillatge no és pas anecdòtic. Si anem més enllà, ens adonarem que és una manera de protestar envers les convencions socials i envers allò que està socialment acceptat per la majoria. Així doncs, és cert que en la seva actitud hi ha un punt de rebel·lia, però també d’autoafirmació, d’acceptar que hom no té perquè tenir por de mostrar-se tal i com és. Encara més: que hom ha d’actuar en base a les seves creences i desitjos i no pas amb la intenció d’agradar als altres, seguint estereotips socials. Afortunadament, doncs, alguns PDS no tenen por de mostrar el seu veritable ser, caracteritzat per una cara molt pàl·lida i les ninetes dels ulls desdibuixades.

Per tant, no fan sinó rebel·lar-se contra l’intent d’homogeneïtzació capitanejat pels adeptes de Victus, que pretenen aniquilar les diferències, obligant als PDS a camuflar la seva vertadera identitat, fent-la passar pel sedàs de la humanitat, és a dir, enfosquint la seva cara amb maquillatge i posant-se lents de contacte per aparentar ser el que no són: humans. En definitiva, són persones que no volen acceptar l’existència de persones diferents d’ells. Així doncs, la profunditat que adquireixen temes com aquests a In The Flesh fa que encara que es tracti d’una situació hipotètica i irreal, inevitablement es puguin paral·lelismes amb qüestions de vigència actual com ara la immigració, l’homofòbia o el racisme.

Tal i com apuntàvem més amunt, en aquesta societat no és fàcil distingir els bons dels dolents, ja que el ventall de grisos és inabastable. Hi ha qui considera enemics de la societat als que pateixen PDS pels crims que van cometre durant el seu estat no tractat. D’altra banda, els de la HVF també són responsables d’alguns crims durant la seva tasca de protegir als ciutadans de Roarton. Així doncs, els espectadors d’In The Flesh es troben davant d’un dilema moral, marcat per la dificultat per posicionar-se en un bàndol o en l’altre, ja que ambdós estan carregats amb la seva part de culpa.

En definitiva, In The Flesh és una excel·lent mini sèrie de dues temporades, una producció de la BBC, creada per Dominic Mitchell i dirigida per Jonny Campbell. Guanyadora del BAFTA a la millor mini sèrie, és un altre exemple de l’extraordinària qualitat de la ficció televisiva britànica, una autèntica demostració d’estil amb una història d’absoluta profunditat psicològica. Una història que pren com a nucli la dificultosa reinserció a la societat de Kieren Walker, que ben segur que no et deixarà indiferent: t’emocionarà, et farà reflexionar, però també et farà somriure; t’atraparà capítol rere capítol i et deixarà amb ganes de més.