El clarinet reposava dins la funda vellutada, trontollant lleugerament a causa del moviment del tren. El sol, mandrós, amagava el cap sota els llençols i posposava el despertador 5 minuts més. Els pocs passatgers que ocupaven els seients intentaven distreure’s amb els mòbils: potser un tuit graciós o una foto curiosa seria capaç de treure’ls d’aquell endormiscament matinal.
A la quarta parada, va pujar un nen d’un gran salt. Semblava com si hagués absorbit tota l’energia que mancava a la resta de passatgers, que semblaven estar sota els efectes de l’anestèsia. Es dedicava a recórrer el vagó amunt i avall mentre observava tot allò que tenia al voltant, comprovant que tot estigués en ordre: cap peu sobre el seient, ningú escoltant música massa alta… Sigil·losament però amb determinació, es passejava pel tren, immune als petits sotracs i canvis de velocitat, que en cap cas li feien perdre l’equilibri.
Al seient 15B del vagó 712, va detectar un cas mereixedor d’un estudi escrupolós: una dona immòbil amb la boca oberta i els ulls oberts, sense parpellejar en cap moment. S’hi va acostar, i amb una meticulositat digne d’un Sherlock Holmes, va col·locar un trosset de paper -el rebut del croissant que s’havia cruspit al matí- a pocs centímetres de la seva boca.
En veure que es movia, va tocar suaument l’espatlla de la dona amb l’objectiu de despertar-la d’aquell estat tan peculiar en què es trobava. Visiblement trasbalsada i desubicada, la dona va començar a mirar en totes direccions fins que va recordar que estava dins el tren i va tornar al seu estat inicial, sense dir ni piu. El nen va romandre al seu costat una bona estona, cronometrant l’estona que tardava en parpellejar. En veure que el tema s’allargava més del compte, va decidir deixar-ho córrer i anar a la recerca d’alguna cosa més estimulant. Però abans va apuntara la seva llibreta mental que havia d’investigar casos paranormals de no-parpelleig.
Uns metres més endavant, es va aturar al costat d’un home que segons els seus càlculs rondava els quaranta-set, nascut a l’octubre, un dia parell. Tenia la mirada fixada en la pantalla del seu smartphone, així que va aprofitar per donar-hi un cop d’ull dissimuladament. El contingut era bastant decebedor i gens interessant, però l’home semblava totalment abduït pels alienígenes de la pantalla. Amb l’objectiu de valorar la gravetat de la situació, li va estirar suaument els cabells, li va fer una llengota i li va pessigar l’avantbraç, però l’home no es va immutar. Això sí, trenta segons més tard, quan el mòbil va perdre cobertura perquè el tren passava per un túnel, l’home es va despertar de cop, ofuscat i nerviós, actualitzant la pàgina una vegada rere l’altra.
A mesura que s’allunyava d’aquell ésser de comportament estrany, va detectar un objecte rectangular al seient 14F. Assegut al seient del costat, va començar a analitzar-lo. Era negre, de plàstic dur. Un maletí. Massa petit per un portàtil. Tenia com a mínim 10 anys o havia superat més d’una guerra perquè estava fet caldo, ple de rascades. No devia tancar del tot bé o el seu propietari volia assegurar-se que el contingut estigués sa i estalvi, ja que hi havia col·locat una cinta.
El cervell del nen treballava gairebé a la velocitat de la llum, intentant esbrinar què podia contenir aquell recipient tan misteriós. Els camins fàcils mai no l’havien interessat, així que obrir el maletí no era una opció. El tren cada cop anava més ple, però ningú no s’havia adonat de la presència d’aquell objecte que descansava en soledat al seient 14F fins que el nen havia decidit fer-li companyia. Potser hi havien diners, va pensar. Però ràpidament s’ho va treure del cap perquè això només passava a les pel·lícules. Avui en dia, qui tragina bitllets en un maletí? Potser hi havia un portàtil d’aquells petitons, un netbook. O potser…
Un home es va asseure just davant de l’objecte, i va començar a llançar mirades nervioses al nen i a l’objecte, respectivament.
- “És teu aquest maletí?” – el nen va negar amb el cap. “Truqueu a la policia, han deixat un paquet bomba!”
El caos va créixer com l’espuma i la gent abans anestesiada va començar a cridar esverada. El cor del nen bategava tant fort que no li deixava escoltar els seus propis pensaments. No és una bomba, no ho és! No és una bomba.
El seu cervell treballava a mil revolucions. La cridòria dels passatgers tampoc el deixava pensar: es va tapar amb força les orelles però no va servir de res. No sabia què s’amagava darrere d’aquell objecte, però sabia que no era una bomba. La seva intuïció no el fallava mai. O almenys fins aquell dia. Què era, aleshores?
Havia vist un objecte similar en algun lloc. A l’escola. A sota del pupitre del… Del nen aquell amb tres pigues a la galta esquerra creant un triangle equilàter. Sí, era ell… Martí, Josep, Oriol… Per què no recordava el seu nom? Era un dimarts. Classe de llengua catalana. Diftongs creixents i decreixents. I hiats. El tren va aturar-se de sobte, i van entrar els cossos de seguretat, que van començar el desallotjament dels vagons. Però el nen es negava a moure’s del seient. “No és una bomba!” – cridava. Tothom el donava per boig. La impotència li sortia en forma de llàgrimes i suor freda. Dos agents el van agafar pels braços i el van portar fora del tren. Just després de travessar la porta del vagó, va cridar amb totes les seves forces: “ÉS UN CLARINET!”.