Hi havia una vegada, en una cova prop del poble de Montblanc, un drac confinat. Sí, ho heu llegit bé, un drac que feia dies que no es trobava gaire fi, el cap li bullia i quan intentava treure foc pels queixals, s’ofegava i començava a tossir sense parar. Una tos horrible que ressonava per les entranyes de la cova, fent un eco aterridor que empitjorava encara més el mal de cap que ja tenia. Seguint les recomanacions del seu metge de capçalera, amb qui havia tingut una consulta virtual via Zoom feia uns dies, havia de quedar-se dins la cova durant catorze dies i no podia tenir contacte amb ningú.
El problema és que amb les quatre costelles de xai que tenia a la nevera no arribaria gaire lluny… “Ai, si hagués fet casa a la meva mare i hagués invertit en un congelador…” Però la seva predilecció pel menjar fresc i acabat de caçar era difícil de combatre. Havia d’esbrinar com aconseguiria menjar sense sortir de la cova. Amb la reputació que s’havia guanyat al poble, sobretot en el sector ramader, seria difícil que algú s’oferís a ajudar-lo. Podria provar de demanar menjar a domicili però aleshores tot funcionava amb targeta de crèdit, i ell que era de la vella escola, no en tenia pas. Potser si aconseguís fer un pacte… Però quin? Què podia oferir un pobre drac que amb prou feines trobava forces per anar de l’habitació al lavabo? Va agafar paper i llapis, i va fer una llista amb les coses “interessants” que sabia fer:
Mirat així, no semblava res de l’altre món. De sobte, va recordar una història que el seu avi li explicava de petit. Aquell drac que, de la seva sang, en naixien roses. Estaria bé poder intercanviar roses per xais però ell no tenia clar que la seva sang funcionés, i encara menys ara que estava malalt. Massa bonic per ser veritat.
Desesperat, va fer una crida a Twitter: “Drac indisposat en quarantena sol·licita bestiar per poder sobreviure. Moltes gràcies de tot cor! #41°22’26.1”N 1°07’46.1”E #covid-19 #SOS”. Van passar dos dies i res. Ni un simple retweet. Algun dia s’hi hauria de posar de valent i millorar d’una vegada per totes la seva presència digital a les xarxes. Però abans de convertir-se en un influencer s’havia de recuperar. Havia intentat racionar el menjar que li quedava sense èxit. Les entranyes li feien tan mal que amb prou feines es podia posar dret. Resignat, intentava dormir tant com podia per així oblidar-se de la gana. Però costa tant adormir-se amb l’estómac buit… I a sobre, quan per fi s’adormia, somniava que menjava xais a la planxa d’aquells ben tendres, com els que li preparava la seva àvia cada diumenge.
Però un dia -no recordava exactament si era diumenge o dijous perquè els dies se li barrejaven en una mena de boira de color blau fosc-, quan estava mig endormiscat, va sentir un soroll estrany. I unes passes que s’allunyaven de pressa. Convençut que era part del somni, no hi va donar més importància. Fins que l’olor semblava tan real que es va despertar de cop. No era la primera vegada que tenia somnis tan intensos que semblaven reals, però allò era a un altre nivell. Va anar caminant com podia, topant de tant en tant amb les parets de la cova, seguint aquella olor majestuosa. Qualsevol hauria dit que anava borratxo, però a ell això de l’alcohol no li anava gaire.
A l’entrada de la cova, va veure una bossa de paper que estava 300% segur que no era seva. S’hi va acostar sigil·losament, i com més s’hi acostava, els budells li roncaven amb més i més força. Els ulls gairebé li van sortir de les òrbites quan va veure el contingut de la bossa: un tupper de vidre amb un pollastre a la brasa deliciós. Va haver de resistir la temptació d’endrapar el pollastre sencer en qüestió de minuts. Va menjar-se només una cuixa: pell inclosa (ell no havia sigut mai de menjar-se la pell però en aquells moments la desesperació era màxima).
Amb l’estómac content, no podia parar de pensar en el seu misteriós àngel de la guarda. Després d’inspeccionar minuciosament la bossa i el tupper, no va trobar ni rastre de la persona que l’havia portat. Va fer una piulada a Twitter en to d’agraïment i també va deixar una nota a l’entrada de la cova, sota una pedra. Sabia ben poc de la persona (o animal) que li duia el menjar, però fos qui fos, era una persona puntual, diligent i preocupada pel medi ambient. __
Cada dia a les 4:47 de la matinada, deixava la bossa amb el tupper i marxava corrents. Ell es moria de ganes d’agrair en persona aquell gnom o follet del bosc que li portava menjar i tot seguit desapareixia entre els arbres. Però ell romania a la part més profunda de la cova perquè no volia posar en perill la salut de ningú, i encara menys a la persona que l’estava ajudant desinteressadament. A vegades tenia la sensació que es trobava dins un conte: allò que estava vivint no semblava real.
Afortunadament, el drac cada dia es trobava una mica millor que el dia anterior i quan ja portava catorze dies aïllat a la cova, va contactar el seu metge. Li va enviar un palet amb cotó que es va haver de posar dins el nas (bastant desagradable, què voleu que us digui). També necessitava una mostra de la seva sang per detectar si havia generat anticossos. Pocs segons després de punxar-se el dit, va començar a sentir una olor ben estranya. I no precisament de pollastre rostit. Era una olor dolça i suau. Afalagat, va pensar que potser podria vendre la seva sang per fer-ne perfum. I no anava mal encaminat, perquè uns quants segons més tard, d’aquella goteta minúscula de sang, en va néixer una magnífica rosa.
Uns dies més tard, va rebre una trucada del metge: estava curat i ja podia sortir al món exterior. El drac no va pensar-s’ho ni un segon, va arreplegar tots els tuppers, la rosa i un tros de llençol blanc, i va emprendre el camí cap al poble. Els quatre ciutadans que caminaven pels carrers se’l miraven aterrits i marxaven corrents a amagar-se, malgrat la seva bandera blanca. Determinat a trobar el seu àngel de la guarda, explorava pacientment cada racó. Gràcies al seu sentit d’olfacte avançat, finalment va reconèixer l’olor del pollastre a la brasa. Va veure’l des de la finestra, però no es va atrevir a tocar el timbre perquè no volia espantar-lo. Era el forner del poble. Va deixar la pila de tuppers davant la porta i la rosa a sobre, amb un missatge.
I des d’aleshores, el poble de Montblanc va mirar-se el drac amb uns altres ulls, després de provar la deliciosa crema cremada que feia juntament amb el forner del poble. Quan s’acostava Sant Jordi, el drac donava quantitats considerables de sang de manera anònima i el personal sanitari, quan rebia aquella quantitat descomunal de roses, no s’ho podien creure. Qui era aquell àngel de la guarda? No ho arribarien a saber mai.