L’incessant soroll del tramvia.
Em va costar horrors acostumar-me a sentir el mateix soroll una nit darrere l’altra, sense descans. Al principi aquell so em sacsejava per dins i despertava alguna connexió dins del meu cervell que em feia estar en una espècie d’estat permanent d’alerta. El fet que no tingués persianes a l’habitació de Praga empitjorava encara més la situació i no ajudava gaire a combatre l’insomni. Semblava com si el món s’hagués confabulat per evitar que jo pogués fer una cosa tan senzilla i necessària com és dormir tranquil·lament. Amb el pas del temps, però, vaig acabar acostumant-me a aquell soroll constant però intermitent, fins al punt que, encara que costi de creure, em servia de somnífer. Aquell so que al principi tant m’irritava s’havia convertit en una melodia suau que m’ajudava a agafar el son.
No us podeu imaginar com el vaig trobar a faltar un cop vaig tornar a casa! Les nits eren estranyes sense aquell soroll harmoniós. Eren buides; els faltava alguna cosa.
És increïble com alguna cosa tan banal com pot ser el soroll que fa el tramvia en passar pot esdevenir quelcom tan valuós. Almenys en el meu cas, és capaç d’evocar records i transportar-me a aquells mesos que vaig passar a Praga, encara que sigui tan sols per uns instants.