Esperar fa mal. Ho sabem de sobres, però ho fem igualment. A vegades no ho podem evitar. O potser sí? Esperem coses a totes hores; tant de les persones com de les coses que ens envolten. Esperem que el tren arribi a l’hora. Que el lampista sigui puntual. Que ens serveixin la sopa ben calenta. Que ens contestin els missatges (en un període de temps raonable que nosaltres mateixos ens inventem). Que surti aigua quan obrim l’aixeta del lavabo. Que aquell amic que sembla que hagi desaparegut del mapa ens truqui per sorpresa. Que quedi alguna cervesa a la nevera. Que ens diguin que som uns cuiners excepcionals. Que ens agraeixin els favors.
Però aturem-nos un moment. Imaginem totes les persones que formen part del nostre dia a dia, i no tan sols familiars i amistats: el dependent de la fruiteria, la revisora del tren, el caixer del súper… No cal que els compteu perquè estaríem aquí fins les tantes… i tots sabem esperar, però fins a un cert punt, no? Tard o d’hora comencem a desesperar-nos. Doncs això: imaginem tota aquesta gent teixint una xarxa gegantina cap a nosaltres: totes i cadascuna d’aquestes persones esperant que siguem puntuals a les cites, que els servim la sopa ben calenta, que els contestem els missatges dins d’un període de temps raonable, que els truquem per sorpresa, que els diguem que són cuiners excepcionals i que els agraïm els favors. Com canvia la cosa, oi?
No sé com ho veieu, però a vegades potser valdria més esperar que ens serveixin la sopa freda, per si les mosques. Segurament esperem massa i acceptem massa poc.
“I’m not in this world to live up to your expectations and you’re not in this world to live up to mine.” - Bruce Lee