BBC
“I am a Partially Deceased Syndrome sufferer. And what I did in my untreated state was not my fault”.
Aquestes són les colpidores paraules que Kieren Walker, protagonista d’In The Flesh, pronuncia just abans d’abandonar el centre de tractament per a afectats pel Partially Deceased Syndrome (PDS). En la societat descrita a la sèrie, els PDS són aquells que estan “parcialment” morts: al cap i a la fi, no deixa de ser una manera eufemística de dirigir-se a aquest col·lectiu evitant etiquetar-los directament com a zombis. Així doncs, els PDS són aquells que un dia van ressuscitar convertits en depredadors salvatges.
Progressivament i en la mesura del possible, els afectats per aquesta síndrome van ser ingressats en centres com aquest amb l’objectiu de rehabilitar-los i tractar-los perquè es poguessin reinserir dins la societat. Per tant, aquestes paraules representen aquest intent per part dels metges del centre que els afectats acceptin la peculiaritat de la seva condició actual i entenguin que no s’han de sentir culpables per les atrocitats que van cometre abans de ser tractats. Malgrat tot, serà complicat lluitar contra els remordiments i els flashbacks de les bestialitats i els assassinats comesos, que retornaran una vegada i una altra… Aquesta segona vida no serà gens fàcil per als afectats pel PDS, però tampoc per les seves famílies ni pels membres de la societat.
El principal motiu que honora a In The Flesh és que és molt més que una sèrie sobre zombis. No recorre a l’acció per l’acció, buida de contingut, sinó tot al contrari. És una sèrie que aprofundeix en els misteris de la condició humana -que fins i tot està present en els afectats pel PDS, encara que molts no vulguin acceptar-ho- i esdevé una anàlisi sociològica de les diverses maneres d’afrontar una situació tan extrema i surrealista com és la resurrecció espontània i sobtada de milers de persones. Així mateix, també esdevé una profunda reflexió sobre la crueltat humana, en un món ple de grisos, on no està gens clar qui és l’enemic que cal combatre.
En aquesta societat dividida i que adquireix una atmosfera post apocalíptica, cadascú s’aferra on pot. Hi ha qui confia en l’acció del partit extremista Victus, que pretén controlar i restringir els drets d’aquells que pateixen PDS, ja que els considera inhumans i en conseqüència, ciutadans de segona classe. Segons el seu punt de vista, els PDS són un perill imminent per a la societat: en el cas que no se’ls administri la medicació tal i com pertoca, corren el risc de retornar al seu estat inicial de depredació. Així doncs, l’objectiu de Victus és aconseguir que els ciutadans tinguin la tranquil·litat de viure en una societat segura i puguin viure sense por. Victus compta amb el suport de la Human Volunteer Force (HVF), una brigada de soldats voluntaris que s’encarreguen de fer rondes pel poble per garantir-ne la seguretat. Malgrat això, ni Victus ni la HVF compten amb el suport absolut de tota la població de Roarton, sinó que hi ha també alguns escèptics que no volen posicionar-se o bé que no acaben d’estar del tot d’acord amb la ideologia i els mètodes d’aquests.
Un dels referents dins de la comunitat PDS és l’Undead Liberation Army (ULA), un grup extremista que serveix de recolzament per a molts i que constitueix el moviment de resistència envers els humans. Els deixebles de l’ULA, seguint els dictàmens del Profeta, es mostren orgullosos de ser com són i no tenen por de mostrar la seva autèntica condició d’immortals. Així doncs, com que no senten la necessitat d’aparentar “normalitat” ni pretendre ser mortals, es passegen pel carrer sense lents de contacte ni maquillatge, cosa que irrita a més d’alguna persona que considera la seva actitud com a intolerable. Malgrat tot, els adeptes de l’ULA estan convençuts de la superioritat de la seva raça i tenen en ment plans d’allò més obscurs.
En aquest sentit, el fet que els seguidors de l’ULA es neguin a portar maquillatge no és pas anecdòtic. Si anem més enllà, ens adonarem que és una manera de protestar envers les convencions socials i envers allò que està socialment acceptat per la majoria. Així doncs, és cert que en la seva actitud hi ha un punt de rebel·lia, però també d’autoafirmació, d’acceptar que hom no té perquè tenir por de mostrar-se tal i com és. Encara més: que hom ha d’actuar en base a les seves creences i desitjos i no pas amb la intenció d’agradar als altres, seguint estereotips socials. Afortunadament, doncs, alguns PDS no tenen por de mostrar el seu veritable ser, caracteritzat per una cara molt pàl·lida i les ninetes dels ulls desdibuixades.
Per tant, no fan sinó rebel·lar-se contra l’intent d’homogeneïtzació capitanejat pels adeptes de Victus, que pretenen aniquilar les diferències, obligant als PDS a camuflar la seva vertadera identitat, fent-la passar pel sedàs de la humanitat, és a dir, enfosquint la seva cara amb maquillatge i posant-se lents de contacte per aparentar ser el que no són: humans. En definitiva, són persones que no volen acceptar l’existència de persones diferents d’ells. Així doncs, la profunditat que adquireixen temes com aquests a In The Flesh fa que encara que es tracti d’una situació hipotètica i irreal, inevitablement es puguin paral·lelismes amb qüestions de vigència actual com ara la immigració, l’homofòbia o el racisme.
Tal i com apuntàvem més amunt, en aquesta societat no és fàcil distingir els bons dels dolents, ja que el ventall de grisos és inabastable. Hi ha qui considera enemics de la societat als que pateixen PDS pels crims que van cometre durant el seu estat no tractat. D’altra banda, els de la HVF també són responsables d’alguns crims durant la seva tasca de protegir als ciutadans de Roarton. Així doncs, els espectadors d’In The Flesh es troben davant d’un dilema moral, marcat per la dificultat per posicionar-se en un bàndol o en l’altre, ja que ambdós estan carregats amb la seva part de culpa.
En definitiva, In The Flesh és una excel·lent mini sèrie de dues temporades, una producció de la BBC, creada per Dominic Mitchell i dirigida per Jonny Campbell. Guanyadora del BAFTA a la millor mini sèrie, és un altre exemple de l’extraordinària qualitat de la ficció televisiva britànica, una autèntica demostració d’estil amb una història d’absoluta profunditat psicològica. Una història que pren com a nucli la dificultosa reinserció a la societat de Kieren Walker, que ben segur que no et deixarà indiferent: t’emocionarà, et farà reflexionar, però també et farà somriure; t’atraparà capítol rere capítol i et deixarà amb ganes de més.