Els primers dies, no et canten a la pinya. Esperes que tothom s’hagi col·locat per posar-te a les últimes rengles sense fer gaire soroll.
Fins que arriba el dia gloriós: et canten per primera vegada en una pinya. Però no en tens ni idea d’on vas, perquè amb prou feines coneixes tres o quatre persones. Relacionar un sobrenom amb la cara d’algú desconegut és força difícil, així que ho intentes esbrinar a base d’interrogatoris ràpids a castellers més veterans.
La primera vegada que fas una columna. O com a mínim ho intentes.
La suor. Sí, efectivament, els humans suem. (I encara més sota el sol radiant de les dotze del migdia). Tu sues, el del teu davant sua i el de darrere també. Llargues rengles de suor. Suor compartida per assolir un objectiu comú. Bonic, eh?
Aquell dia en què a algun il·luminat se li acudeix anar a assaig amb una camisa diferent (potser per rentar-la… quines coses més rares que fa la gent) i per més que t’esforcis, no aconsegueixes localitzar-lo entre la multitud.
La faixa negra és com el cinturó negre de judo? No saps per què, però la que ofereixen als que s’inicien en els castells no sol ser negra, sinó blava o lila. Una mica sospitós, no trobeu?
El dia en què t’entreguen la camisa oficial de la colla i ets sents orgullós de tu mateix. Fins que te la deixen xopa a ple novembre. Gràcies amics!
Qualsevol lloc i moment és ideal per fer un pilar. Dels pisos que siguin necessaris.
Buscar el teu clatell a la foto d’una pinya: missió (gairebé) impossible. Quan ho aconsegueixes, corres a imprimir-la i després d’encerclar el teu cap amb un retolador vermell, la penges amb orgull a la nevera. Perquè tothom vegi com n’és de bonic el teu caparró.
L’olor característica de la faixa, que per més que vulguis, no pots rentar.
…continuarà 😉