Tot i que t’ho han explicat mil vegades i hauries de saber-ho a la perfecció, ets incapaç de recordar la diferència entre la plena i la buida (però ho dissimules amb elegància).
Els castells han passat a monopolitzar la teva vida (i els treballs universitaris també).
T’adones que el tema s’està descontrolant quan pel carrer divises algú en la llunyania que porta pantalons blancs i samarreta verda i penses: un Saballut?
Veus pantalons blancs d’oferta, corres a dir-ho als teus companys i en mitja hora s’esgoten les existències a la botiga.
Quan estàs aprenent a enfaixar-te i no hi ha manera: o se t’afluixa al cap de cinc minuts o amb prou feines pots respirar.
Preguntar-te a qui se li va ocórrer que els dinars familiars, als quals sempre arribes a les postres, fossin diumenge.
La bonica combinació generacional entre els membres de la colla.
La primera vegada que sents caure d’un castell.
L’esperit de tot és possible.