La vida és com fer un pastís. Sovint parteixes d’una recepta (tot i que a vegades hi afegeixes tocs personals i et deixes endur per la improvisació), barreges els ingredients amb cura i esperes un resultat satisfactori (o que com a mínim s’assembli una miqueta al pastís descomunal que surt a la foto de la recepta). Però alguns dies el resultat no és el que esperaves. El teu pastís no és exactament com el de la foto però t’és igual. Per més que sempre segueixis escrupolosament els mateixos passos, el resultat mai no serà el mateix: cada pastís que facis serà únic i especial. I tant és que portis segles fent el mateix pastís cada diumenge com que sigui la primera vegada que ho intentes. Un dia, insospitadament, se’t cremarà. O et quedarà cru. O la textura no t’acabarà de fer el pes. O la massa decidirà que avui no li ve de gust pujar. O s’enfonsarà la part central com si fos un cràter (i tu ho observaràs petrificat a través del vidre del forn amb un sentiment d’impotència difícil de descriure). O hi posaràs sal en lloc de sucre i després de tastar-lo hauràs de fer esforços sobrehumans per no vomitar.
Algunes vegades seràs capaç de detectar què ha fallat (i podràs intentar solucionar-ho de cara a propers intents), però d’altres no en tindràs ni la més remota idea. Alguns cops te l’acabaràs menjant tot i no estar segur de si realment és comestible. Altres vegades el llençaràs directament a les escombraries per por d’intoxicar a algú. O potser et sabrà greu desfer-te’n i el posaràs a la tauleta de nit perquè et faci companyia durant un temps (fins que una plaga de mosques envaeixi la teva habitació i et vegis obligat a llençar-lo).
Al cap i a la fi, no sempre cal esbrinar els motius del desastre (de les dimensions que sigui). A vegades les coses passen i prou. El més important, però, és que no deixis mai de fer pastissos. O galetes. O el que et vingui de gust.