Ludovic preparant-se per l’assaig del casament amb el seu amic, amb qui es casarà, tal com diu ell mateix, “quan sigui una nena”.
Ma vie en rose és una pel·lícula belga del 1997, dirigida i escrita per Alain Berliner, juntament amb Chris Vander Stappen. El film va ser guardonat amb diversos premis, entre els quals destaquem el Prix Soleil d’Enfance al Festival de Cinema de Cannes i el Globus d’Or a la millor pel·lícula en llengua estrangera l’any 1998. El protagonista és Ludovic (George Du Fresne): un nen de 7 anys convençut que és una nena. Ludovic s’afronta a la recerca de la seva identitat sexual, a través d’un dificultós viatge d’introspecció durant el qual toparà amb obstacles de tota mena, sobretot provinents de l’exterior. Ens referim sobretot a la incomprensió per part dels seus pares, la crueltat dels seus companys de classe, la intolerància del director de l’escola i en definitiva, el rebuig social. Afortunadament, però, trobarà consol en la seva àvia, la qual adoptarà una actitud profundament empàtica, procurant respectar en tot moment les inquietuds del seu nét sense jutjar-lo.
Ludovic, a la representació teatral de l’escola, interpretant la Blancaneus (El que ell creia que seria una bonica sorpresa acaba sent un escàndol, provocant la indignació d’alguns pares)
El visionat de la pel·lícula convida a diverses reflexions al voltant del gènere, de la identitat i de la orientació sexual. Primer de tot, cal aturar-nos en els estereotips de gènere, que malgrat s’hagin anat difuminant progressivament, encara són molt presents en la nostra societat. Així doncs, no és d’estranyar que inevitablement s’activin els nostres sensors d’alarma quan veiem, tal com succeeix a la pel·lícula, un nen a qui li agrada posar-se vestits, maquillar-se i jugar amb nines; és a dir, un nen que trenca amb aquests estereotips i té una conducta que ens pot xocar o resultar estranya. Automàticament ho associem a un problema i detectem la conducta com quelcom anormal. Per acabar-ho d’adobar, solem etiquetar a aquell nen com a homosexual, quan no té perquè ser-ho.
És aquí on convé deixar clara la diferència sovint mal entesa entre identitat i orientació sexual. Així doncs, la primera es refereix a qui som (homes, dones o transsexuals) i la segona, a qui ens agrada (distingim homosexuals, heterosexuals, bisexuals i asexuals). Per tant, quan assumim que un nen al qual li agrada jugar a nines o ballar -conductes associades al gènere femení- ha de ser indubtablement homosexual estem sent reduccionistes. De la mateixa manera, quan una noia té comportaments considerats masculins, com ara que li agradin les motos o esports de contacte, suposem que és lesbiana. Malauradament, aquí intervenen de forma inconscient els nostres prejudicis, que sovint provenen de creences profundament arrelades dins la societat. En aquest sentit és primordial evitar fer generalitzacions i no intentar aplicar un mateix esquema de comportament a persones diferents, ja que ben segur que ens estarem perdent mil matisos i no serem del tot fidels a la realitat ni als sentiments concrets d’aquella persona.
Per sort, com hem dit abans, aquests prejudicis s’han anat modificant amb el temps i alguns d’ells ja no són tan presents a la nostra societat com anys enrere, però no podem dir que s’hagin eradicat del tot. Probablement, l’error es troba en considerar els termes femení i masculí com dos extrems d’un continu, associats a conductes completament oposades. Així doncs, l’objectiu consistiria en anar esborrant mica en mica aquestes fronteres entre gèneres, entenent que és impossible trobar un home que sigui masculí al 100% o una dona 100% femenina. D’aquesta manera, evitaríem etiquetatges innecessaris i judicis despectius, fomentant una societat més sana, respectuosa, igualitària i oberta a la diversitat.
El principal problema que tracta el film, al marge dels dubtes personals de Ludovic, és la incomprensió de la seva actitud -que ell troba perfectament natural- per part de la resta de persones. Desgraciadament, sovint la nostra llibertat individual es veu sotmesa a mecanismes de pressió social. En aquest sentit, és molt il·lustrativa l’escena inicial del film, quan Ludovic apareix a una festa de veïns amb un vestit de princesa de la seva germana, maquillat i portant joies. Els seus pares, intentant camuflar la vergonya, intenten excusar-se dient que el seu fill és molt bromista. La resta de pares es queden petrificats en veure l’escena i no tardaran en fer els pertinents comentaris jutjant l’actitud del nen, que segons ells és inadequada i inadmissible.
Els propis pares de Ludovic tampoc no accepten aquesta actitud i intentaran “treure-li del cap” al llarg del film, sobretot per la por a fer el ridícul davant de les altres famílies i que la seva reputació es vegi ressentida. En definitiva, els seus pares creuen que és una actitud infantil, una mania temporal que cal eradicar i esborrar de la ment del seu fill. És trist, doncs, veure com aquesta incomprensió comporta immediatament un fort sentiment de culpabilitat en Ludovic, en veure la seva família profundament afectada i trasbalsada: les fortes discussions i tensions entre els seus pares, que el seu pare perdi la feina, etc. Ludovic es troba perdut i confós; no entén perquè la seva conducta genera tants problemes i és rebutjada i ridiculitzada. I arriba un moment que el dolor que sent Ludovic es fa insuportable, després que els companys de classe el peguin i l’insultin al vestidor del gimnàs perquè li feia vergonya canviar-se de roba davant dels nens. Ludovic, desesperat i cansat, arriba a casa i decideix tancar-se dins el congelador per posar fi d’una vegada a aquell malson. Afortunadament, la seva mare el troba i el treu d’allà. Al cap i a la fi, l’alt dramatisme de l’escena permet als pares –i de retruc, a l’espectador– entendre de fins on arriba el gran patiment de Ludovic.
Per sort, al final de la pel·lícula, els pares s’adonen que estaven entestats en intentar modificar el comportament de Ludovic costés el que costés, absolutament convençuts que era un problema. Aleshores començaran a ser més empàtics amb Ludovic, adonant-se que no han de tenir por del que les altres persones puguin pensar: el més important és deixar que Ludovic pugui expressar lliurement la seva identitat sexual, ja que això, al cap i a la fi, serà el que li permetrà ser feliç. En definitiva, podem dir que la pel·lícula és un cant a l’expressió de la individualitat. Perquè no hi ha res més trist que aparentar ser una cosa que no ets per por al rebuig social.