Aquell era el dia. La Berta ho sabia perfectament. Ho sabia des que el so del despertador havia interromput violentament els seus somnis. Un so estrident, que, per primera vegada en molt de temps, no li havia semblat odiós. Les seves ganes d’estrangular-lo i llançar-lo amb ràbia contra el terra s’havien transformat en una serenitat estranya. No sabia exactament perquè, però simplement ho sabia. Una vertiginosa sensació d’ara o mai l’envaïa. Era el seu torn. Avui posaria fi a la incertesa. A tantes nits viscudes des de la pell d’un mussol. A tantes preguntes sense resposta. Avui, per fi, posaria les cartes sobre la taula.
Sabia que no les tenia totes, que el marge d’error estava allà, mirant-la desafiant, com dient-li: “No tens perquè aconseguir-ho”. Però encara que costés de creure, li era igual. Aquell era EL dia. Ni peròs, ni fantasmes, ni històries; aquell era EL dia i punt. Avui per fi parlaria amb ella. Uf! Només de pensar-hi, la seva mirada s’encenia com un raig de llum que hauria servit de llanterna en la negra nit. Ho tenia tot pensat: l’aniria a buscar per sorpresa després de la classe de saxo. I li explicaria tot el que sempre li havia volgut dir, tot allò que es moria ganes de dir, però que mai no s’havia atrevit. Es va dutxar a ritme de Delafé, va devorar unes torrades i després de posar-se la seva faldilla preferida, se’n va anar més feliç que un gínjol cap a la universitat. Durant les classes va haver de fer un esforç sobrehumà per intentar centrar els seus pensaments en allò que explicaven els professors, però tot era en va: era inevitable no fantasiejar amb la reacció que tindria ella. Quina cara posaria? L’agafaria de la mà? Li acariciaria els cabells? El seu cap la transportava a un món imaginari on podia veure totes les coses apassionants que farien juntes, que el futur els tenia preparat.
I la tarda per fi va arribar. Eren les 6:45. Havia arribat molt d’hora expressament. No fos cas que aquell dia al professor se li acudís acabar la classe abans i ella es quedés sense la seva bonica oportunitat. Estava neguitosa, ho havia de reconèixer. No parava de moure’s d’un cantó a l’altre pel parc del costat de l’escola de música. Volia saltar. Volia cridar fins a quedar-se afònica. Volia que tot el món ho sabés. L’estimava, d’acord?! Un remolí d’emocions li recorria agradablement el cos. Li costava creure el que estava a punt de fer. Però per una vegada a la vida, estava completament segura que allò era el que desitjava. Amb totes les seves forces. Se sentia tan o més il·lusionada com quan de petita la seva mare li feia de sorpresa aquell pastís de xocolata tan deliciós.
Va visualitzar un gronxador buit i, després de comprovar al mòbil que encara quedaven uns minuts, va córrer cap a ell. Es gronxava i gronxava donant-se un gran impuls. Amb els ulls tancats, respirava amb força tot l’aire de cada balanceig. Més aviat el devorava. Notava com l’aire fred li acariciava la cara, i això la feia sentir bé. Meravellosament bé. Un murmuri de gent la va treure de la seva abstracció. Va girar el cap immediatament cap a la porta i allà estava ella. Més radiant que mai. S’estava acomiadant dels seus companys. Va decidir esperar-se una mica fins que es quedés sola. Sentia que el moment era tan a prop que el seu cor bombejava desenfrenadament. La mirava de reüll, embadalida.
Els companys van començar a marxar, faltava ben poc. Però just quan la Berta estava a punt d’arrencar a córrer cap a ella, va veure com se li acostava un noi pèl-roig que duia una margarida amagada a l’esquena. La Berta, des del gronxador, ho observava terroritzada. Li estaven robant el seu moment. Què collons estava passant? Es van dir quatre paraules, entre riures i carícies. Al cap d’una estona, ell va donar-li la margarida que tenia amagada. I els dos es van fondre en un petó tendre i sincer. Ella observava l’escena petrificada, encara asseguda al gronxador, agafant-se amb força a les cadenes. Quina ironia. Se sentia estafada. Els seus sentiments l’havien traït, una vegada més. Havia estat una inútil. Ni tan sols havia tingut la oportunitat de treure tot allò que portava dins. Tot allò que tenia tantes ganes de deixar anar. I que no era pas dolent! Però sabia que, encara que li costés horrors, havia de callar. No tenia més remei, si volia conservar la seva amistat. Així que mentre ells dos marxaven abraçats, la Berta es va quedar allà, palplantada, al gronxador, mirant a un punt fix, intentant recomposar-se. Havia passat de l’eufòria absoluta a la frustració. Era en un pou tan profund que no sabia pas si podria arribar a sortir-ne mai.
De sobte, va notar uns dits petits i càlids que li feien uns copets tímids a l’espatlla. Es va girar cautelosament per descobrir un nen moníssim, excessivament abrigat, que semblava una boleta. Es van mirar uns segons, fins que ell va esbossar un gran somriure i li va preguntar: “Que vols que et gronxi?”. A ella se li va trencar el cor en bocins petitíssims en sentir-ho. Encara trasbalsada, va assentir amb el cap i tot seguit, el nen, traient força de qui sap on, va començar a gronxar-la suaument. La Berta va tornar a tancar els ulls, per retrobar-se amb la foscor que es trobava dins seu.