Portava una bona estona capficada en el tema. El termini finalitzava en tres hores i no sabia si seria capaç de complir-lo. No era la primera vegada que li demanaven una tasca com aquella: escriure quatre-centes paraules al voltant d’un tema. Però aquell cop era diferent. Alguna força desconeguda havia empès el seu professor a escollir un tema diferent. No ho trobava just. Si l’Aladí n’havia pogut triar tres, com és que ella només en podia demanar un?
Ja havia devorat mitja rajola de xocolata, amb l’excusa que ajuda a activar el cervell. Però era inútil: les seves neurones seguien fent la migdiada sense cap signe visible de culpabilitat. Era incapaç de triar un desig. El desig! Quines ganes de complicar la vida als alumnes… No podia haver triat la dieta dels ornitorincs com a tema? «Se m’acudeixen mil coses a dir sobre els hàbits alimentaris dels ornitorincs». De fet, qualsevol cosa era més fàcil que haver de triar un desig… Un sol desig. Allò transcendental que suposadament que marcaria un abans i un després a la teva vida fins aleshores insignificant. Allò que inclouries amb negreta, majúscules, subratllat i Arial 72 a la carta dels Reis. Allò que desitjaries que en Doraemon tragués de la butxaca màgica. Allò que, al cap i a la fi, t’hauria de traslladar a les meravelloses portes de la felicitat.
El seu problema no era pas que li faltessin idees. Durant una ràpida pluja d’idees, n’havia vomitat unes vint. Però el professor només en volia una. Ha! Allò acabaria pitjor que el rosari de l’aurora: un martiri, una lenta agonia que s’agreujava cada minut que passava. Com és que el seu cervell podia generar tantes idees però era absolutament incapaç d’escollir-ne una? Calia una jerarquia. Quin gran dilema moral! Suant la gota gorda, va numerar els desitjos potencials i els va anar numerant per odre de preferència. Cada cop que un desig baixava de posició sentia una forta esgarrifança. Però després de fer mil canvis va aconseguir la llista definitiva, on tres desitjos es donaven copets de colze, lluitant per ser a la primera posició.
Quina necessitat tenia el professor de posar-los en un compromís tan gran? Sentia que allà hi havia en joc tota la seva integritat com a persona. Però com a mínim havia avançat. Ara només havia de triar un dels tres desitjos empatats en posició inicial. Va fer una gran queixalada al poc que quedava de la rajola de xocolata. Necessitava combustible abans de prendre una decisió important. Va tancar molt fort els ulls, desitjant que succeís el miracle, però res: cap senyal d’inspiració divina. Desesperada, li va passar pel cap fer-ho a sorts, però ràpidament ho va descartar: els seus desitjos es mereixien més consideració, no? Es sentia bloquejada i estancada. Per a ella els tres desitjos eren igual d’importants. No hi havia manera de fer que un sobresortís respecte els altres.
Segurament, el problema d’arrel era el seu alt nivell d’autoexigència: a la seva vida res mai no era suficient, així doncs, no era d’estranyar que no es conformés amb un desig qualsevol… Ella volia el desig. El desig suprem i pare de tots els desitjos. O mare, no fotem. El professor els demanava que escrivissin un desig que demanarien i el perquè. Va arribar a la conclusió que era impossible: no podia recollir tot el que voldria en un sol desig. Per anar bé en necessitaria com a mínim una dotzena; «amb un de sol no arribarem a enlloc». Calia la compenetració de tots.
Exhausta de tant pensar i donar-hi voltes, començava a defallir, quan forta angoixa la va envair de sobte: tots els desitjos que havia pensat eren per a ella; cap pel bé de la humanitat. Tot perquè ella, ella i només ella pogués ser més feliç. No se li havia acudit demanar la pau mundial o unes condicions de vida més justes i dignes per a tots. Un gran fàstic li va recórrer tot el cos: se sentia avergonyida, bruta, covarda. Aleshores va començar a preguntar-se quin desig deurien haver triat els seus companys. També havien sigut tan individualistes com ella? Perquè a veure, just abans de bufar les espelmes pel nostre aniversari, a qui se li acudeix demanar alguna cosa que no sigui per a ell? No sé què dirien les estadístiques… però potser algú sí que demana una cosa pel bé comú; no perdem l’esperança en l’espècie humana. Quan quedava tan sols mitja hora perquè vencés el termini, ho va veure clar: si hagués de demanar un desig; un i només un, demanaria l’eradicació mundial de l’egoisme.