Potser es tracta d’això, al cap i a la fi: procurar no espatllar la màgia.No perdre’ns en els detalls, buscant una causa darrere de cada gest, de cada paraula. Deixar que tot flueixi, que segueixi el seu curs natural. Però la ment sempre s’avança: hores, dies i anys llum, enredant-se entre infinites possibilitats. Probabilitats. Hipòtesis. Un cop comença és bastant difícil d’aturar. Només li cal una lleugera empenta, un pensament minúscul perquè comenci a encadenarpensaments infinitament i a una velocitat trepidant.
I si deixem les hipòtesis als detectius? I les probabilitats als estadístics. I simplement…Acceptem. Agraïm. Assaborim. Confiem. I abracem la incertesa, els imprevistos i les sorpreses -agradables o no-.
Quina gràcia té començar a llegir un llibre si ja sabem com acabarà?