L’embarcament no s’acabava mai. Des de la fila número setze, observava neguitosa la gent que passava amunt i avall pel passadís. El problema no era pas arribar al seient que els correspongués, sinó localitzar un espai buit amb les dimensions suficients per encabir-hi la maleta. Per sort comptaven amb l’ajuda de les hostesses, que amb una eficiència admirable i a una velocitat trepidant, s’esforçaven per completar aquell Tetris de grans dimensions.
La meva bufeta estava a punt d’explotar. Coneixent-me, hauria passat pel lavabo abans de pujar a l’avió, però els agents de policia del control de seguretat tenien altres plans per a mi. Mitja hora va durar aquella broma que consistia a remenar-me tota la maleta fins a trobar l’objecte indesitjable: una minúscula terrina de llet descremada que havia agafat del bufet lliure de l’hotel i que pel seu evident perill potencial, havia d’ésser eliminada sense cap mena de pietat, destinada a morir en silenci al fons de la bossa de les escombraries.
Mentre feia esforços sobrehumans per moure’m el mínim possible, fixant la mirada en una meravellosa tifarada -semblant a la de l’Arale, perquè ens entenguem- que algun passatger gracioset havia dibuixat al seient del davant, va arribar un noi que rondava els trenta amb una bossa massa gran. Massa gran, evidentment, per cabre als compartiments que teníem just a sobre dels nostres caps. L’individu es va plantificar al meu costat, mirant fixament el seient que jo tenia a l’esquerra. Donant per fet que no tenia cap intenció de parlar, em vaig aixecar perquè pogués passar, mentre els passatgers que havien quedat temporalment bloquejats al passadís començaven a perdre la paciència. Però els seus ulls penetrants eren del tot inofensius, comparats amb el símbol lluminós del lavabo, que em provocava amb insolència des del final del passadís.
Quan el desconegut ja estava del tot aposentat, vaig recuperar el meu seient. No vaig tardar gaire en adonar-me que havia col·locat la seva bossa massa gran a terra, just davant dels seus peus. Em vaig preguntar si li havien fet pagar un recàrrec per poder-la embarcar. Mentre feia esforços sobrehumans per calcular mentalment les dimensions de la bossa, una senyora vestida amb una armilla reflectora es va apropar, cridant el nom del desconegut, que havia deixat de ser-ho: Jorge Ramírez Aguado; aquest era el seu nom. Ell es va donar immediatament per al·ludit i la senyora li va demanar la targeta d’embarcament, amb una seriositat que feia por. Ell, intentant aparentar tranquil·litat però visiblement tens, va treure el mòbil d’última generació i li va mostrar. Jo vaig quedar horroritzada: la major part de la població mundial gastant litres de tinta inútilment per imprimir les targetes d’embarcament quan resulta que les pots ensenyar des del mòbil. Realment em quedava molt per aprendre de la tecnologia 2.0. O 8.0, a saber què era allò. Un cop comprovada la targeta i després de comunicar-ho via walkie-talkie, la senyora va excusar-se i va desaparèixer veloçment.
No vaig poder evitar sentir un lleuger sentiment d’intranquil·litat. I si aquella fabulosa targeta d’embarcament electrònica era falsa? Com és que li tornaven a demanar? Ell semblava clarament incomodat, però suposo que qualsevol persona en una situació com aquesta s’hi hauria sentit. Però hi havia la bossa, és clar. Aquella bossa m’estava començant a inquietar. Inquietar, bé… La veritat és que m’estava començant a posar dels nervis. Per no semblar una paranoica, vaig prometre’m a mi mateixa que no tornaria a mirar cap a l’esquerra. Però allò era superior a mi, i al cap de pocs segons vaig tenir la temptació de mirar de reüll cap a la bossa, així que hàbilment, vaig tancar els ulls de sobte.
Amb tota la naturalitat de món, per intentar relaxar-me, em vaig disposar a meditar. O com a mínim intentar-ho, ja que la banda sonora segurament no era la més adequada. Després d’unes quantes respiracions profundes, vaig fixar tota la meva atenció en visualitzar una espelma. Una espelma de color verd que es consumia molt lentament. Podia notar la seva escalfor a les galtes. Semblava que tot anava meravellosament bé, quan de sobte va aparèixer una bomba. El temporitzador estava activat i faltaven pocs segons perquè… Fantàstic. Dotze tallers de meditació budista per acabar així. Em vaig posar com una moto, i concentrant-me al màxim, vaig aconseguir fer fora la bomba i recuperar l’espelma. Però un moment. Hi regalimava sang?
Un dit em va tocar tímidament l’espatlla i em vaig despertar de cop. Encara descol·locada, vaig veure un nen d’uns nou anys, que em mirava amb cara de circumstàncies. Amb els reflexos encara una mica lents, vaig mirar al meu voltant fins adonar-me que tenia el dit polze i índex de cada mà en contacte. Vermella com un tomàquet, vaig separar els dits i em vaig aixecar tan ràpid com vaig poder per deixar passar el nou inquilí de la fila setze. Per sort encara no m’havia cordat el cinturó de seguretat…
La poca serenitat que havia assolit durant la meditació se n’havia anat a fer punyetes. No vaig poder evitar mirar de reüll el Jorge. Esperava algun comportament sospitós, però vaig decebre’m en comprovar que simplement dormia. Evidentment la bossa seguia al seu lloc. Jo esperava el moment en què una hostessa li comuniqués que ho sentia molt, però que aquella bossa era massa gran per guardar-la sota el seient. I que l’haurien de posar a la bodega. O que s’havia de quedar en terra ferma per culpa del seu evident sobrepès. Perquè es veia d’una hora lluny que era massa gran. Malgrat tot, sabia perfectament que això no passaria, o que potser hi havia una probabilitat entre un milió que passés. I que les meves pors no tenien fonament. Però la bossa seguia allà, provocant-me, i jo no podia quedar-me indiferent.
L’avió va començar a fer maniobres. El nen es va emocionar de cop i no parava de fer comentaris efusius a la seva mare, que l’escoltava des de la fila del darrere: parlaven en anglès i jo caçava alguna paraula de tant en tant, però quan em va començar a sortir fum del cap ho vaig deixar estar. Semblava que el Jorge havia agafat un son molt profund. No sabia si allò era bona o mala senyal, però la veritat és que començava a sentir-me més tranquil·la. Vaig començar a fullejar una revista per distreure’m una mica. Però no vaig tardar en adonar-me que el nen estava balancejant uns auriculars a pocs centímetres de la cara del Jorge. I no sé si allò era gaire bona idea, tenint en compte tot el seu posat misteriós. Per a què enganyar-nos? Clarament sospitós.
El nen no era conscient que estava jugant amb foc i tenia l’obligació d’alertar-lo, així que el vaig mirar amb tanta seriositat com vaig poder i vaig intentar dir-li amb el meu anglès macarrònic que aturés el que estava fent. Però ell seguia movent els auriculars com si res i per més desgràcia, fins i tot reia descaradament. Els nens mai havien sigut el meu fort. Vaig intentar posar-me encara més seriosa -si allò era possible- i mirant el nen fixament li vaig demanar que no fes soroll. Però ell com si sentís ploure. Desesperada, vaig escorcollar la meva bossa a la recerca d’un recurs d’emergència: un deliciós caramelet de maduixa. El vaig oferir al nen, dedicant-li el millor dels meus somriures. Ell va deixar de moure els auriculars, mirant el caramel embadalit. Jo li vaig acostar i ell el va agafar sense dubtar, el va desembolicar i quan ja el tenia a la boca, em va donar les gràcies, més content que un gínjol. Era evident que el dia que els seus pares li havien d’explicar que no s’han d’acceptar mai regals ni oferiments de desconeguts havia fet campana.
El nen estava distret amb el caramel i el Jorge dormia plàcidament, així que tot anava bé. Excepte que feia gairebé mitja hora que recorríem l’aeroport amunt i avall sense enlairant-nos. I que la meva bufeta començava a ultrapassar la seva capacitats retentiva. Aleshores va passar la gran catàstrofe: el caramel va caure al terra i evidentment, el nen l’havia de recuperar sí o sí. Es va descordar el cinturó amb tota la naturalitat del món i va començar a buscar-lo com un desesperat per tot arreu: sota el seu seient, sota el seient del davant, entre les cames del Jorge… Jo, intentant controlar el nerviosisme, li intentava dir que tornés a seure i que s’havia de cordar el cinturó però ell a la seva, per variar. Finalment va començar a registrar el perímetre del voltant de la bossa. Jo intentava aturar-lo en va, dient-li que allò era una mala idea, parlant fluixet per no despertar el Jorge, però amb tota la contundència que podia. Com que el nen passava de mi, vaig escorcollar de nou la meva bossa a la recerca d’un altre caramel, però no hi havia manera… El nen, com si res, aixecava la bossa per mirar a sota, la inclinava, sacsejava, i fins i tot se li va acudir començar a obrir una de les cremalleres quan de sobte una veu estrident per la megafonia va fer que s’aturésen sec. El Jorge es va despertar de cop, amb cara de pocs amics. Era la veu el pilot de l’avió, anunciantque a causa d’una incidència aliena a la companyia, no podríem volar aquella nit. Que ens hauríem d’esperar a l’aeroport fins que ens recol·loquessin en altres vols en la mesura del possible. Tot pensant que les probabilitats de tornar a coincidir amb el Jorge al mateix vol eren baixes, vaig sentir un enorme alleujament difícil de descriure. Ipel que sembla, vaig contagiar-ne la meva bufeta, que va decidir que ja havia aguantat prou. Morta de vergonya, vaig agafar l’abric i em vaig tapar els texans com vaig poder, mentre esperava que tots els passatgers baixessin de l’avió, un per un.I creieu-me: el desembarcament no s’acabava mai.