Els carrers de Dublín. Una guitarra mig trencada i un piano cedit per l’amable propietari d’una botiga de música. Un músic de carrer i una noia txeca units a través de la música que ells mateixos han compost.
Once (John Carney, 2006) és una pel·lícula de mínims: actors no professionals, pocs personatges, poques localitzacions i un pressupost molt ajustat, de tan sols 180.000€. Malgrat això, la pel·lícula assoleix uns límits insospitats, demostrant que amb pocs recursos es poden fer meravelles. De fet, a Once tot és molt petit, cosa que l’allunya de les històries d’amor que estem acostumats a veure a la gran pantalla, de les quals podem recordar un gran cúmul d’escenes d’alt voltatge. Aquest no és el mecanisme ni tampoc la filosofia de Once. Aquí tot és molt subtil, simplement se’ns insinua: són mirades, petits gestos i cançons. Se’ns demostra que allò que sembla petit també pot ser gran i que no calen grans escenaris ni piruetes per explicar la història de dues persones que s’estimen. Tot això la converteix en una pel·lícula força introspectiva, que s’ha d’anar digerint poc a poc, de la mateixa manera que els protagonistes aniran assimilant tot allò que els passa, intentant posar ordre al seu cap però sobretot al seu cor, procurant esbrinar cap a on volen conduir la seva vida.
Once és com la vida, on les coses no són mai blanques o negres, sinó que hi ha un gran ventall de grisos a considerar. Se’ns parla de sentiments que ens apareixen molt reals i que qualsevol espectador podria fer-se seus, adequant-los a la seva història personal. Se’ns parla de la complicitat creixent entre dues persones, dels desenganys, de la incertesa de no saber amb qui vols passar la resta de la teva vida. Al cap i a la fi, això és el que genera una gran empatia amb els protagonistes, que sentim molt propers. Segurament, el fet que aquests no siguin actors professionals provoca que ens semblin encara més reals malgrat siguem conscients que formen part d’una ficció. Els seus gestos apareixen de manera tan natural davant els ulls de l’espectador que ens pot donar la sensació d’estar espiant la vida dels dos protagonistes des d’un petit forat sense que ells no se n’adonin. De fet, la pel·lícula frega en nombroses ocasions amb l’estètica del documental, utilitzant recursos com la càmera en mà, que fa que tot adquireixi una brutor molt autèntica; la mateixa brutor de la vida.
Com a tota pel·lícula musical, la música hi pren un paper protagonista. Aquí, la química entre els dos protagonistes, interpretats pels músics Glen Hansard i Markéta Irglová, assoleix el seu màxim nivell quan les seves veus s’uneixen per cantar, obtenint un resultat gairebé màgic. La música, doncs, serà el vehicle utilitzat per expressar els sentiments més purs i íntims dels protagonistes. Un procés que comença amb la composició de la música i la lletra i culmina en la seva interpretació. Alguns temes són un crit d’amor desesperat, altres una manera irònica de treure ferro a una situació difícil; ben mirat, és la manera més genuïna que troben els protagonistes d’expressar allò que porten dins. Podríem dir que el tema estrella de la pel·lícula és “Falling Slowly”, el primer que canten els dos protagonistes junts: és doncs, el primer contacte i el primer moment de complicitat, quan comença a encendre’s la guspira del seu amor. Aquest tema, d’una qualitat insòlita, va ser guardonat amb l’Oscar a la millor cançó original l’any 2008. Convé aturar-nos també en tema “Lies”, que el noi escriu per a la seva ex-parella, rebotat i ferit per les mentides d’ella, i que canta mentre mira imatges d’un vídeo domèstic on apareixen ells dos quan eren parella. Imatge i música s’uneixen d’una manera molt íntima i especial, sempre en consonància al llarg de tot el film.
També cal destacar que a Once res no és accessori; tots els temes musicals tenen el seu sentit i estan col·locats en el moment exacte per fer avançar la trama. De la mateixa manera, cada tema serveix als protagonistes per canalitzar el seu dolor i sobretot per intentar ordenar el cúmul de sentiments que tenen dins seu. En definitiva, podem dir que els protagonistes intenten reconciliar-se amb ells mateixos i amb els seus problemes a través de la música que componen, amb la intenció d’assolir l’anhelada pau interior. Cada tema simbolitza molt bé, doncs, l’estat emocional en què es troben els protagonistes.
Once és una història d’amor agredolça que t’atrapa des del minut zero i et convida a acompanyar els dos protagonistes en el seu viatge musical a través de les emocions. És una manera diferent d’explicar l’amor, que de ben segur que et remourà per dins, però també et farà somriure i t’emocionarà. En definitiva, és d’aquelles històries que segueixen amb tu tota la vida.