Encara no s’ho creia. Aquell metge sense escrúpols li ho havia prohibit. Una de les poques coses saludables que feia… Definitivament, aquell home no tenia ni la més mínima gota d’empatia. Tenia la sang freda, o segurament, ni en tenia, de sang. La Roser ho havia intentat per activa i per passiva, intentant fer-li entendre la importància que tenia per ella nedar. Li havia parlat d’una purificació interna, de com el fet de submergir-se dins la piscina l’ajudava a desempallegar-se de bona part dels seus maldecaps. O si més no, oblidar-los durant una estona. De l’alliberament que sentia en moure els braços i les cames dins l’aigua. De l’agradable sensació de sentir-se lleugera malgrat el seu cos considerablement voluminós. Aleshores se sentia capaç de tot, tenia el món als seus peus; era invencible. «Doncs faci’s un bon bany d’aigua calenta, però la piscina, ben lluny» li havia dit el pocavergonya. Després de tants anys anant a la piscina cada dia, no entenia a què venia ara tan enrenou.
De fet, tampoc era que s’estigués quatre hores en remull: com a molt hi estava vint minuts, però el ritual era molt més llarg. Els primers deu minuts se’ls passava xerrant amb el socorrista, després venien els cinc minuts amb els peus en remull esperant que el seu cos s’habitués a la temperatura de l’aigua i cinc minuts més de regal amb el cap a qui sap on. I després venien els vint minuts d’exercici. Aquells eren sagrats. Ella ja sabia que no era molt, però era millor que res. Tranquil·lament anava fent piscines al seu aire. La Roser sabia perfectament que no era una nedadora excel·lent, però això no li importava gaire. Ella nedava simplement per plaer i perquè ja posats, li alleujava una mica el dolor insuportable causat per l’artrosi que patia des de feia temps. Quan era dins l’aigua, el món semblava transformar-se de cop i volta; com si de sobte, tot fos més fàcil. Una abstracció agradable li acariciava els sentits. Era una sensació difícil d’explicar.
Dues setmanes era massa. No sabia si seria capaç de suportar-ho. Els primers dies gairebé no va sortir de casa. Es passava els dies en pijama, passant les pàgines del diari sense esma, llegint paraules aleatòriament. I quan menys s’ho esperava, arribaven els seus néts fent salts per la cuina reclamant el dinar. Ella havia de córrer a preparar alguna cosa ràpida perquè no fessin tard a l’escola. Fins i tot ells ho notaven: «Àvia, els macarrons tenen un gust raro…» li deien. Ella assentia tristament amb el cap i ells se la miraven preocupats, però seguien menjant. Ella remenava els macarrons amb la forquilla sense menjar res, mentre mirava embadalida l’aigua del seu got, lleugerament esgrogueïda pel deliciós medicament que l’acompanyaria durant aquests agònics quinze dies.
Un dia va decidir canviar de xip, perquè notava que si seguia així cada cop li seria més difícil sortir del sot en què s’havia anat enterrant mica en mica, dia rere dia. Va anar a la seva habitació, es va preparar la bossa i va agafar l’autobús fins la piscina municipal. Com un nen conscient de la seva malifeta, va entrar a l’edifici sigil·losament, mirant a banda i banda. Les probabilitats que el seu metge de capçalera aparegués del no-res renyant-la pel disbarat que anava fer eren molt baixes, ho sabia. Però tot i així, calia actuar amb precaució. Al vestuari, es posà el banyador i mentre s’anava amagant els cabells grisos i gruixuts dins del casquet, contemplava la imatge que li oferia el mirall. No pogué evitar somriure. Molta gent es queixava que aquella indumentària no afavoria gens -més d’una vegada havia sentit adolescents queixant-se sobre el tema-, però ella no ho veia així. Ella se sentia extraordinàriament bé dins del banyador i no tenia pas cap queixa del casquet de bany ni de les ulleres. Sentia com si de cop la Roser ordinària, vídua des de feia quinze anys, es transformés de cop en una espècie de superheroïna. Evidentment això no ho anava cridant als quatre vents. A la seva edat, no es podia permetre el luxe que la prenguessin per boja.
Tot seguit, la Roser agafà la tovallola i les ulleres i es dirigí cap a la piscina interior. Hi regnava la calma de sempre. Només hi havia dues persones nedant: a la resta de carrils, l’aigua onejava tranquil·la. Adonant-se que ja portava massa estona palplantada contemplant el panorama, dissimulà fent estiraments de braços i es dirigí cap a les grades. S’assegué i s’hi passà una bona estona, mirant embadalida com els nedadors recorrien la piscina amunt i avall a una velocitat que feia posar els pèls de punta: quants segons deurien tardar en anar d’una punta a l’altra? Encara que no podia entrar dins l’aigua, se sentia bé i això la reconfortava. Potser era l’olor de clor, el color de l’aigua… Hi havia alguna cosa en aquell lloc, una espècie de magnetisme que l’atrapava i la feia sentir protegida. Al cap d’una estona, el socorrista se li acostà:
- Bon dia Roser, que no es banya avui? Aprofiti que l’aigua no està gaire freda…
La Roser dubtà una mica, fins que finalment digué, amb determinació, amb la mirada fixada en els nedadors:
- Vull perfeccionar el meu estil. La millor manera de fer-ho és observar els bons.
El socorrista somrigué per sota el nas i tornà a la seva cadira.
A partir d’aleshores, la Roser anà cada dia a la piscina municipal i simplement es limitava a seure a les grades i observar els nedadors. Tenia curiositat per saber el seu rendiment físic. Quants metres nedaven en total? Quant tardaven en fer-ho? El temps que tardaven a fer una piscina era uniforme o depenia de l’estil? Crol, braça, esquena i papallona: quatre variables a tenir en compte. Al cap d’uns dies va començar a portar un cronòmetre i es dedicava a fer tot de càlculs a una llibreteta analitzant i comparant la velocitat dels nedadors. El socorrista al·lucinava, però la deixava fer. A la Roser sempre l’havien apassionat els números, els càlculs difícils, les gràfiques: la feien sentir viva. Des de ben petita que es dedicava a comptar coses que veia pel carrer i a fer operacions d’allò més complexes amb tot allò que tenia al seu davant. Quan els nedadors sortien de la piscina, ella tancava la llibreteta satisfeta, es dutxava i tornava a casa. Un dia, un nedador encuriosit es va interessar pel contingut de la llibreta. Ella li va explicar tot amb pèls i senyals. A partir d’aquell dia, es va dedicar a fer estudis de velocitat a uns quants nedadors: així ells podien concentrar-se en nedar i no havien d’estar pendents del rellotge amb agulles de colors. La Roser gaudia com mai i els nedadors obtenien informació molt valuosa per seguir millorant. Els quinze dies van passar i les angines van desaparèixer. La Roser ja podia tornar a nedar, però sorprenentment es va adonar que no li calia, o més aviat, que havia trobat en tots aquells càlculs el refugi que fins aleshores li aportava la natació, aquells vint minuts sagrats on el món semblava desaparèixer i ella era capaç de tot.