Relats

24 abril 2020 · 9 min lectura

Hi havia una vegada, en una cova prop del poble de Montblanc, un drac confinat. Sí, ho heu llegit bé, un drac que feia dies que no es trobava gaire fi, el cap li bullia i quan intentava treure foc pels queixals, s’ofegava i començava a tossir sense parar. Una tos horrible que ressonava per les entranyes de la cova, fent un eco aterridor que empitjorava encara més el mal de cap que ja tenia. Seguint les recomanacions del seu metge de capçalera, amb qui havia tingut una consulta virtual via Zoom feia uns dies, havia de quedar-se dins la cova durant catorze dies i no podia tenir contacte amb ningú.

El problema és que amb les quatre costelles de xai que tenia a la nevera no arribaria gaire lluny… “Ai, si hagués fet casa a la meva mare i hagués invertit en un congelador…” Però la seva predilecció pel menjar fresc i acabat de caçar era difícil de combatre. Havia d’esbrinar com aconseguiria menjar sense sortir de la cova. Amb la reputació que s’havia guanyat al poble, sobretot en el sector ramader, seria difícil que algú s’oferís a ajudar-lo. Podria provar de demanar menjar a domicili però aleshores tot funcionava amb targeta de crèdit, i ell que era de la vella escola, no en tenia pas. Potser si aconseguís fer un pacte… Però quin? Què podia oferir un pobre drac que amb prou feines trobava forces per anar de l’habitació al lavabo? Va agafar paper i llapis, i va fer una llista amb les coses “interessants” que sabia fer:

• Volar
• Mirar a través de les parpelles
• Cremar el sucre de la crema catalana (quan els pulmons ho permetien)

Mirat així, no semblava res de l’altre món. De sobte, va recordar una història que el seu avi li explicava de petit. Aquell drac que, de la seva sang, en naixien roses. Estaria bé poder intercanviar roses per xais però ell no tenia clar que la seva sang funcionés, i encara menys ara que estava malalt. Massa bonic per ser veritat.

Desesperat, va fer una crida a Twitter: “Drac indisposat en quarantena sol·licita bestiar per poder sobreviure. Moltes gràcies de tot cor! #41°22’26.1”N 1°07’46.1”E #covid-19 #SOS”. Van passar dos dies i res. Ni un simple retweet. Algun dia s’hi hauria de posar de valent i millorar d’una vegada per totes la seva presència digital a les xarxes. Però abans de convertir-se en un influencer s’havia de recuperar. Havia intentat racionar el menjar que li quedava sense èxit. Les entranyes li feien tan mal que amb prou feines es podia posar dret. Resignat, intentava dormir tant com podia per així oblidar-se de la gana. Però costa tant adormir-se amb l’estómac buit… I a sobre, quan per fi s’adormia, somniava que menjava xais a la planxa d’aquells ben tendres, com els que li preparava la seva àvia cada diumenge.

Però un dia -no recordava exactament si era diumenge o dijous perquè els dies se li barrejaven en una mena de boira de color blau fosc-, quan estava mig endormiscat, va sentir un soroll estrany. I unes passes que s’allunyaven de pressa. Convençut que era part del somni, no hi va donar més importància. Fins que l’olor semblava tan real que es va despertar de cop. No era la primera vegada que tenia somnis tan intensos que semblaven reals, però allò era a un altre nivell. Va anar caminant com podia, topant de tant en tant amb les parets de la cova, seguint aquella olor majestuosa. Qualsevol hauria dit que anava borratxo, però a ell això de l’alcohol no li anava gaire.

A l’entrada de la cova, va veure una bossa de paper que estava 300% segur que no era seva. S’hi va acostar sigil·losament, i com més s’hi acostava, els budells li roncaven amb més i més força. Els ulls gairebé li van sortir de les òrbites quan va veure el contingut de la bossa: un tupper de vidre amb un pollastre a la brasa deliciós. Va haver de resistir la temptació d’endrapar el pollastre sencer en qüestió de minuts. Va menjar-se només una cuixa: pell inclosa (ell no havia sigut mai de menjar-se la pell però en aquells moments la desesperació era màxima).

Amb l’estómac content, no podia parar de pensar en el seu misteriós àngel de la guarda. Després d’inspeccionar minuciosament la bossa i el tupper, no va trobar ni rastre de la persona que l’havia portat. Va fer una piulada a Twitter en to d’agraïment i també va deixar una nota a l’entrada de la cova, sota una pedra. Sabia ben poc de la persona (o animal) que li duia el menjar, però fos qui fos, era una persona puntual, diligent i preocupada pel medi ambient. __

Cada dia a les 4:47 de la matinada, deixava la bossa amb el tupper i marxava corrents. Ell es moria de ganes d’agrair en persona aquell gnom o follet del bosc que li portava menjar i tot seguit desapareixia entre els arbres. Però ell romania a la part més profunda de la cova perquè no volia posar en perill la salut de ningú, i encara menys a la persona que l’estava ajudant desinteressadament. A vegades tenia la sensació que es trobava dins un conte: allò que estava vivint no semblava real.

Afortunadament, el drac cada dia es trobava una mica millor que el dia anterior i quan ja portava catorze dies aïllat a la cova, va contactar el seu metge. Li va enviar un palet amb cotó que es va haver de posar dins el nas (bastant desagradable, què voleu que us digui). També necessitava una mostra de la seva sang per detectar si havia generat anticossos. Pocs segons després de punxar-se el dit, va començar a sentir una olor ben estranya. I no precisament de pollastre rostit. Era una olor dolça i suau. Afalagat, va pensar que potser podria vendre la seva sang per fer-ne perfum. I no anava mal encaminat, perquè uns quants segons més tard, d’aquella goteta minúscula de sang, en va néixer una magnífica rosa.

Uns dies més tard, va rebre una trucada del metge: estava curat i ja podia sortir al món exterior. El drac no va pensar-s’ho ni un segon, va arreplegar tots els tuppers, la rosa i un tros de llençol blanc, i va emprendre el camí cap al poble. Els quatre ciutadans que caminaven pels carrers se’l miraven aterrits i marxaven corrents a amagar-se, malgrat la seva bandera blanca. Determinat a trobar el seu àngel de la guarda, explorava pacientment cada racó. Gràcies al seu sentit d’olfacte avançat, finalment va reconèixer l’olor del pollastre a la brasa. Va veure’l des de la finestra, però no es va atrevir a tocar el timbre perquè no volia espantar-lo. Era el forner del poble. Va deixar la pila de tuppers davant la porta i la rosa a sobre, amb un missatge.

I des d’aleshores, el poble de Montblanc va mirar-se el drac amb uns altres ulls, després de provar la deliciosa crema cremada que feia juntament amb el forner del poble. Quan s’acostava Sant Jordi, el drac donava quantitats considerables de sang de manera anònima i el personal sanitari, quan rebia aquella quantitat descomunal de roses, no s’ho podien creure. Qui era aquell àngel de la guarda? No ho arribarien a saber mai.

7 octubre 2017 · 6 min lectura

El clarinet reposava dins la funda vellutada, trontollant lleugerament a causa del moviment del tren. El sol, mandrós, amagava el cap sota els llençols i posposava el despertador 5 minuts més. Els pocs passatgers que ocupaven els seients intentaven distreure’s amb els mòbils: potser un tuit graciós o una foto curiosa seria capaç de treure’ls d’aquell endormiscament matinal.

A la quarta parada, va pujar un nen d’un gran salt. Semblava com si hagués absorbit tota l’energia que mancava a la resta de passatgers, que semblaven estar sota els efectes de l’anestèsia. Es dedicava a recórrer el vagó amunt i avall mentre observava tot allò que tenia al voltant, comprovant que tot estigués en ordre: cap peu sobre el seient, ningú escoltant música massa alta… Sigil·losament però amb determinació, es passejava pel tren, immune als petits sotracs i canvis de velocitat, que en cap cas li feien perdre l’equilibri.

Al seient 15B del vagó 712, va detectar un cas mereixedor d’un estudi escrupolós: una dona immòbil amb la boca oberta i els ulls oberts, sense parpellejar en cap moment. S’hi va acostar, i amb una meticulositat digne d’un Sherlock Holmes, va col·locar un trosset de paper -el rebut del croissant que s’havia cruspit al matí- a pocs centímetres de la seva boca.

En veure que es movia, va tocar suaument l’espatlla de la dona amb l’objectiu de despertar-la d’aquell estat tan peculiar en què es trobava. Visiblement trasbalsada i desubicada, la dona va començar a mirar en totes direccions fins que va recordar que estava dins el tren i va tornar al seu estat inicial, sense dir ni piu. El nen va romandre al seu costat una bona estona, cronometrant l’estona que tardava en parpellejar. En veure que el tema s’allargava més del compte, va decidir deixar-ho córrer i anar a la recerca d’alguna cosa més estimulant. Però abans va apuntara la seva llibreta mental que havia d’investigar casos paranormals de no-parpelleig.

Uns metres més endavant, es va aturar al costat d’un home que segons els seus càlculs rondava els quaranta-set, nascut a l’octubre, un dia parell. Tenia la mirada fixada en la pantalla del seu smartphone, així que va aprofitar per donar-hi un cop d’ull dissimuladament. El contingut era bastant decebedor i gens interessant, però l’home semblava totalment abduït pels alienígenes de la pantalla. Amb l’objectiu de valorar la gravetat de la situació, li va estirar suaument els cabells, li va fer una llengota i li va pessigar l’avantbraç, però l’home no es va immutar. Això sí, trenta segons més tard, quan el mòbil va perdre cobertura perquè el tren passava per un túnel, l’home es va despertar de cop, ofuscat i nerviós, actualitzant la pàgina una vegada rere l’altra.

A mesura que s’allunyava d’aquell ésser de comportament estrany, va detectar un objecte rectangular al seient 14F. Assegut al seient del costat, va començar a analitzar-lo. Era negre, de plàstic dur. Un maletí. Massa petit per un portàtil. Tenia com a mínim 10 anys o havia superat més d’una guerra perquè estava fet caldo, ple de rascades. No devia tancar del tot bé o el seu propietari volia assegurar-se que el contingut estigués sa i estalvi, ja que hi havia col·locat una cinta.

El cervell del nen treballava gairebé a la velocitat de la llum, intentant esbrinar què podia contenir aquell recipient tan misteriós. Els camins fàcils mai no l’havien interessat, així que obrir el maletí no era una opció. El tren cada cop anava més ple, però ningú no s’havia adonat de la presència d’aquell objecte que descansava en soledat al seient 14F fins que el nen havia decidit fer-li companyia. Potser hi havien diners, va pensar. Però ràpidament s’ho va treure del cap perquè això només passava a les pel·lícules. Avui en dia, qui tragina bitllets en un maletí? Potser hi havia un portàtil d’aquells petitons, un netbook. O potser…

Un home es va asseure just davant de l’objecte, i va començar a llançar mirades nervioses al nen i a l’objecte, respectivament.

- “És teu aquest maletí?” – el nen va negar amb el cap. “Truqueu a la policia, han deixat un paquet bomba!”

El caos va créixer com l’espuma i la gent abans anestesiada va començar a cridar esverada. El cor del nen bategava tant fort que no li deixava escoltar els seus propis pensaments. No és una bomba, no ho és! No és una bomba.

El seu cervell treballava a mil revolucions. La cridòria dels passatgers tampoc el deixava pensar: es va tapar amb força les orelles però no va servir de res. No sabia què s’amagava darrere d’aquell objecte, però sabia que no era una bomba. La seva intuïció no el fallava mai. O almenys fins aquell dia. Què era, aleshores?

Havia vist un objecte similar en algun lloc. A l’escola. A sota del pupitre del… Del nen aquell amb tres pigues a la galta esquerra creant un triangle equilàter. Sí, era ell… Martí, Josep, Oriol… Per què no recordava el seu nom? Era un dimarts. Classe de llengua catalana. Diftongs creixents i decreixents. I hiats. El tren va aturar-se de sobte, i van entrar els cossos de seguretat, que van començar el desallotjament dels vagons. Però el nen es negava a moure’s del seient. “No és una bomba!” – cridava. Tothom el donava per boig. La impotència li sortia en forma de llàgrimes i suor freda. Dos agents el van agafar pels braços i el van portar fora del tren. Just després de travessar la porta del vagó, va cridar amb totes les seves forces: “ÉS UN CLARINET!”.

20 maig 2017 · 10 min lectura

Era un dilluns del mes de febrer i no sé per què no vaig anar a l’escola. Era el matí i jo estava mig adormida al llit, llegint un llibre molt interessant i de cop i volta unes persones van entrar a la meva habitació i em van dir:

-Ja és hora que vagis a treballar, són les set del matí!!!

I jo no sabia per què havia d’anar a treballar, si ni tan sols sabia de què treballava. Em vaig vestir, i quan baixava per les escales, una de les persones em va dir que a la cuina tenia unes magdalenes i un suc de taronja natural.

Una persona, que anava vestida d’una manera curiosa, em va dir que no em deixés la bata. Jo no entenia res. La vaig agafar, i tot seguit em van portar cap a una mena de cotxe, però, la diferència respecte els cotxes actuals era que tenia 6 rodes. Una de les persones que estava allà em va obrir una mena de porta triangular de color groc fluorescent, i em va dir que entrés a l’automòbil. Quan vaig ser a dins, se’m va cordar automàticament, un cinturó de seguretat molt estrany. L’automòbil va començar a moure’s però no per la carretera, sinó per un túnel que estava ple de flors. L’interior del vehicle era molt estrany: hi havia flors de tots colors i mides, enganxades al sostre; els seients eren d’un material tou i molt còmode, semblant a l’herba; el volant era quadrat amb tot de botons per fer diferents funcions: un servia per posar els intermitents, l’altre per fer marxa enrere, un altre per accelerar… n’hi havia molts. El que més em va estranyar era que no hi havia calefacció i com que feia molt fred jo m’estava congelant. Se’m va posar la pell de gallina quan vaig veure el termòmetre que estava a la meva finestra que marcava dos graus sota zero. Encara hi havia moltes més coses estrambòtiques: el retrovisor era rodó i d’un color fúcsia, els vidres eren d’un taronja molt cridaner i fluorescent, però podies veure l’exterior perquè eren una mica transparents. A més a més, hi havia un lloro que anava cantant i suposo que el feien servir de ràdio: cantava cançons, explicava les notícies, el temps, comentava els partits de futbol… feia de tot. Quan feia mitja hora que viatjava, el vehicle es va aturar, se’m va descordar el cinturó de seguretat i vaig baixar del cotxe.

La persona que conduïa em va dir:

-Vindré a buscar-te a dos quarts de nou.

De cop i volta m’havia quedat sola. Estava en un parc on hi havia molta gent fent coses diferents. No sabia què havia de fer ni a on havia d’anar. Havia de preguntar a algú si sabia qui era o alguna cosa sobre mi. Tot passejant, anava observant les persones: primer, un nen petit que jugava al sorral, però allò, no era ben bé sorra, més aviat era com fang barrejat amb aigua o alguna cosa semblant. També hi havia una parella d’avis: l’avi estava llegint el diari, que era de color verd fluorescent i altres colors estridents, assegut a un banc, i l’àvia estava també asseguda al banc, enganxant flors i trossos de plantes de tots colors en un àlbum i al costat de cada planta hi havia el nom, les característiques, a quin lloc l’havia trobat… Vaig decidir deixar de passejar i anar a buscar informació sobre la meva feina. Em vaig apropar a un senyor i li vaig preguntar si sabia alguna cosa sobre mi. Ell em va respondre que no sabia qui era, ni a on havia d’anar. Llavors, vaig veure una senyora i li vaig dir que si sabia qui era o alguna cosa relacionada amb la meva feina. Ella em va respondre que no estava per bromes i que com no entrés al laboratori ràpid el director em faria fora de la feina. Seguia sense entendre res. Vaig decidir anar a l’institut d’estudi de pràctiques de laboratori i experiments per veure si era el lloc on treballava. Vaig agafar un taxi, que el conductor em va dir que es deia “taxi-mòbil” i em va portar fins l’institut. Els decorats eren idèntics als del cotxe que m’havia portat fins el parc. Quan vam arribar, després de baixar del taxi vaig trucar a un timbre que hi havia a la porta i vaig dir que si podia entrar. Em van dir que sí, que podia entrar, i també que el director estava molt enfadat i que potser em faria fora de la feina. Al entrar, vaig veure tot de taquilles i a cada una hi posava un nom: Maria, Carles, Eduard, Oriol, Pep, Gemma… i Clara! Aquest era el meu nom i estava escrit a la taquilla número 426. No sabia què fer, però vaig decidir anar a recepció a preguntar si era la meva taquilla i a on era la clau. La recepcionista em va dir que era la meva taquilla i que sempre guardava la clau a la butxaca esquerra de la meva bata. I tenia tota la raó, vaig mirar la butxaca esquerra de la bata i allà estava la clau. Vaig obrir la taquilla i estava plena de llibres d’Experimentals, de Química, de Biologia i tot d’experiments de granotes, conills… Vaig tancar la taquilla i em vaig posar la bata. Després vaig anar pel passadís buscant el laboratori: primer, vaig entrar a una sala plena de persones i un home dalt d’una tarima explicant coses sobre els aràcnids i no sé que més. Al entrar a la sala del costat, vaig veure que estaven fent un examen. Hi havia gent de totes les edats i una dona que semblava simpàtica, que explicava les preguntes de l’examen.

«Allò no era pas el laboratori» - vaig pensar.

Llavors, tenia davant meu una màquina de begudes i com que portava uns quants diners, em vaig comprar una ampolla d’aigua. Em vaig asseure a un banc que hi havia per allà i, al acabar-me de beure l’aigua, vaig seguir buscant el laboratori. Al cap d’una bona estona de buscar el laboratori, se’m va acostar una noia que anava amb una bata blanca i a les mans portava un cargol, i em va dir:

-Tu no hauries d’estar al laboratori??? El director està traient foc pels queixals!!!

Després se’n va anar. Havia de trobar el laboratori com fos perquè si no…

Al final del passadís hi havia una porta que hi posava “laboratori”:

«Per fi l’havia trobat» - vaig pensar.

Al entrar vaig veure que la sala estava plena de gent i davant de la pissarra hi havia el famós director, que en veure’m em va sermonejar perquè havia arribat tard. Després em va dir que, ja que havia arribat tard, faria un examen i si el suspenia em feia fora de la feina. Em va donar una sípia morta i me la va fer analitzar amb un microscopi, una lupa, unes pinces, i altres estris. Com que jo no tenia ni idea de com s’analitzava un cefalòpode, vaig fer el que vaig poder: primer de tot, em vaig rentar les mans perquè no es queixés de la meva higiene, vaig agafar la sípia amb les mans, la vaig posar sota el microscopi i vaig anar apuntant números i dades inventades. Quan li vaig donar l’examen, em va preguntar que si havia posat el nom, i jo tota disgustada li vaig dir que no l’havia posat, però que només era un petit “fallo” tècnic que en un moment estava solucionat. El director em va dir que esperava que no tornés a passar, perquè si no, em baixaria 1 punt de l’examen. També em va dir que m’esperés a fora, que corregia l’examen i de seguida me’l donava. Va passar mitja hora i encara no em tornava l’examen corregit. De cop i volta es va obrir la porta i va sortir el director amb el meu examen. Les coses no van sortir com jo m’havia imaginat: el director se’m va acostar tot rient i amb cara de satisfet i em va dir…

Abril 2003.

9 maig 2016 · 12 min lectura

L’embarcament no s’acabava mai. Des de la fila número setze, observava neguitosa la gent que passava amunt i avall pel passadís. El problema no era pas arribar al seient que els correspongués, sinó localitzar un espai buit amb les dimensions suficients per encabir-hi la maleta. Per sort comptaven amb l’ajuda de les hostesses, que amb una eficiència admirable i a una velocitat trepidant, s’esforçaven per completar aquell Tetris de grans dimensions.

La meva bufeta estava a punt d’explotar. Coneixent-me, hauria passat pel lavabo abans de pujar a l’avió, però els agents de policia del control de seguretat tenien altres plans per a mi. Mitja hora va durar aquella broma que consistia a remenar-me tota la maleta fins a trobar l’objecte indesitjable: una minúscula terrina de llet descremada que havia agafat del bufet lliure de l’hotel i que pel seu evident perill potencial, havia d’ésser eliminada sense cap mena de pietat, destinada a morir en silenci al fons de la bossa de les escombraries.

Mentre feia esforços sobrehumans per moure’m el mínim possible, fixant la mirada en una meravellosa tifarada -semblant a la de l’Arale, perquè ens entenguem- que algun passatger gracioset havia dibuixat al seient del davant, va arribar un noi que rondava els trenta amb una bossa massa gran. Massa gran, evidentment, per cabre als compartiments que teníem just a sobre dels nostres caps. L’individu es va plantificar al meu costat, mirant fixament el seient que jo tenia a l’esquerra. Donant per fet que no tenia cap intenció de parlar, em vaig aixecar perquè pogués passar, mentre els passatgers que havien quedat temporalment bloquejats al passadís començaven a perdre la paciència. Però els seus ulls penetrants eren del tot inofensius, comparats amb el símbol lluminós del lavabo, que em provocava amb insolència des del final del passadís.

Quan el desconegut ja estava del tot aposentat, vaig recuperar el meu seient. No vaig tardar gaire en adonar-me que havia col·locat la seva bossa massa gran a terra, just davant dels seus peus. Em vaig preguntar si li havien fet pagar un recàrrec per poder-la embarcar. Mentre feia esforços sobrehumans per calcular mentalment les dimensions de la bossa, una senyora vestida amb una armilla reflectora es va apropar, cridant el nom del desconegut, que havia deixat de ser-ho: Jorge Ramírez Aguado; aquest era el seu nom. Ell es va donar immediatament per al·ludit i la senyora li va demanar la targeta d’embarcament, amb una seriositat que feia por. Ell, intentant aparentar tranquil·litat però visiblement tens, va treure el mòbil d’última generació i li va mostrar. Jo vaig quedar horroritzada: la major part de la població mundial gastant litres de tinta inútilment per imprimir les targetes d’embarcament quan resulta que les pots ensenyar des del mòbil. Realment em quedava molt per aprendre de la tecnologia 2.0. O 8.0, a saber què era allò. Un cop comprovada la targeta i després de comunicar-ho via walkie-talkie, la senyora va excusar-se i va desaparèixer veloçment.

No vaig poder evitar sentir un lleuger sentiment d’intranquil·litat. I si aquella fabulosa targeta d’embarcament electrònica era falsa? Com és que li tornaven a demanar? Ell semblava clarament incomodat, però suposo que qualsevol persona en una situació com aquesta s’hi hauria sentit. Però hi havia la bossa, és clar. Aquella bossa m’estava començant a inquietar. Inquietar, bé… La veritat és que m’estava començant a posar dels nervis. Per no semblar una paranoica, vaig prometre’m a mi mateixa que no tornaria a mirar cap a l’esquerra. Però allò era superior a mi, i al cap de pocs segons vaig tenir la temptació de mirar de reüll cap a la bossa, així que hàbilment, vaig tancar els ulls de sobte.

Amb tota la naturalitat de món, per intentar relaxar-me, em vaig disposar a meditar. O com a mínim intentar-ho, ja que la banda sonora segurament no era la més adequada. Després d’unes quantes respiracions profundes, vaig fixar tota la meva atenció en visualitzar una espelma. Una espelma de color verd que es consumia molt lentament. Podia notar la seva escalfor a les galtes. Semblava que tot anava meravellosament bé, quan de sobte va aparèixer una bomba. El temporitzador estava activat i faltaven pocs segons perquè… Fantàstic. Dotze tallers de meditació budista per acabar així. Em vaig posar com una moto, i concentrant-me al màxim, vaig aconseguir fer fora la bomba i recuperar l’espelma. Però un moment. Hi regalimava sang?

Un dit em va tocar tímidament l’espatlla i em vaig despertar de cop. Encara descol·locada, vaig veure un nen d’uns nou anys, que em mirava amb cara de circumstàncies. Amb els reflexos encara una mica lents, vaig mirar al meu voltant fins adonar-me que tenia el dit polze i índex de cada mà en contacte. Vermella com un tomàquet, vaig separar els dits i em vaig aixecar tan ràpid com vaig poder per deixar passar el nou inquilí de la fila setze. Per sort encara no m’havia cordat el cinturó de seguretat…

La poca serenitat que havia assolit durant la meditació se n’havia anat a fer punyetes. No vaig poder evitar mirar de reüll el Jorge. Esperava algun comportament sospitós, però vaig decebre’m en comprovar que simplement dormia. Evidentment la bossa seguia al seu lloc. Jo esperava el moment en què una hostessa li comuniqués que ho sentia molt, però que aquella bossa era massa gran per guardar-la sota el seient. I que l’haurien de posar a la bodega. O que s’havia de quedar en terra ferma per culpa del seu evident sobrepès. Perquè es veia d’una hora lluny que era massa gran. Malgrat tot, sabia perfectament que això no passaria, o que potser hi havia una probabilitat entre un milió que passés. I que les meves pors no tenien fonament. Però la bossa seguia allà, provocant-me, i jo no podia quedar-me indiferent.

L’avió va començar a fer maniobres. El nen es va emocionar de cop i no parava de fer comentaris efusius a la seva mare, que l’escoltava des de la fila del darrere: parlaven en anglès i jo caçava alguna paraula de tant en tant, però quan em va començar a sortir fum del cap ho vaig deixar estar. Semblava que el Jorge havia agafat un son molt profund. No sabia si allò era bona o mala senyal, però la veritat és que començava a sentir-me més tranquil·la. Vaig començar a fullejar una revista per distreure’m una mica. Però no vaig tardar en adonar-me que el nen estava balancejant uns auriculars a pocs centímetres de la cara del Jorge. I no sé si allò era gaire bona idea, tenint en compte tot el seu posat misteriós. Per a què enganyar-nos? Clarament sospitós.

El nen no era conscient que estava jugant amb foc i tenia l’obligació d’alertar-lo, així que el vaig mirar amb tanta seriositat com vaig poder i vaig intentar dir-li amb el meu anglès macarrònic que aturés el que estava fent. Però ell seguia movent els auriculars com si res i per més desgràcia, fins i tot reia descaradament. Els nens mai havien sigut el meu fort. Vaig intentar posar-me encara més seriosa -si allò era possible- i mirant el nen fixament li vaig demanar que no fes soroll. Però ell com si sentís ploure. Desesperada, vaig escorcollar la meva bossa a la recerca d’un recurs d’emergència: un deliciós caramelet de maduixa. El vaig oferir al nen, dedicant-li el millor dels meus somriures. Ell va deixar de moure els auriculars, mirant el caramel embadalit. Jo li vaig acostar i ell el va agafar sense dubtar, el va desembolicar i quan ja el tenia a la boca, em va donar les gràcies, més content que un gínjol. Era evident que el dia que els seus pares li havien d’explicar que no s’han d’acceptar mai regals ni oferiments de desconeguts havia fet campana.

El nen estava distret amb el caramel i el Jorge dormia plàcidament, així que tot anava bé. Excepte que feia gairebé mitja hora que recorríem l’aeroport amunt i avall sense enlairant-nos. I que la meva bufeta començava a ultrapassar la seva capacitats retentiva. Aleshores va passar la gran catàstrofe: el caramel va caure al terra i evidentment, el nen l’havia de recuperar sí o sí. Es va descordar el cinturó amb tota la naturalitat del món i va començar a buscar-lo com un desesperat per tot arreu: sota el seu seient, sota el seient del davant, entre les cames del Jorge… Jo, intentant controlar el nerviosisme, li intentava dir que tornés a seure i que s’havia de cordar el cinturó però ell a la seva, per variar. Finalment va començar a registrar el perímetre del voltant de la bossa. Jo intentava aturar-lo en va, dient-li que allò era una mala idea, parlant fluixet per no despertar el Jorge, però amb tota la contundència que podia. Com que el nen passava de mi, vaig escorcollar de nou la meva bossa a la recerca d’un altre caramel, però no hi havia manera… El nen, com si res, aixecava la bossa per mirar a sota, la inclinava, sacsejava, i fins i tot se li va acudir començar a obrir una de les cremalleres quan de sobte una veu estrident per la megafonia va fer que s’aturésen sec. El Jorge es va despertar de cop, amb cara de pocs amics. Era la veu el pilot de l’avió, anunciantque a causa d’una incidència aliena a la companyia, no podríem volar aquella nit. Que ens hauríem d’esperar a l’aeroport fins que ens recol·loquessin en altres vols en la mesura del possible. Tot pensant que les probabilitats de tornar a coincidir amb el Jorge al mateix vol eren baixes, vaig sentir un enorme alleujament difícil de descriure. Ipel que sembla, vaig contagiar-ne la meva bufeta, que va decidir que ja havia aguantat prou. Morta de vergonya, vaig agafar l’abric i em vaig tapar els texans com vaig poder, mentre esperava que tots els passatgers baixessin de l’avió, un per un.I creieu-me: el desembarcament no s’acabava mai.

27 desembre 2015 · 7 min lectura

Hi havia una vegada, una nena que es deia Clàudia, que vivia amb els seus pares, la seva germana Clara i el seu germà Pere. En Pere i la Clara no se suportaven. Es passaven el dia discutint i barallant-se, la majoria de vegades, per culpa de la Clara. Com que el Pere ja no aguantava més aquella situació, un dia va decidir marxar de casa. Era de nit, i la casa estava molt silenciosa. En Pere agafà quatre coses que necessitava i va marxar. Va caminar pel parc i s’instal·là en una pensió de la ciutat. L’endemà al matí, quan la família va anar a esmorzar, de seguida van trobar a faltar al Pere, ja que sempre es llevava d’hora per fer l’esmorzar, i aquell dia no hi havia res preparat. Van anar a la seva habitació i només hi trobaren una nota que deia: “Hola, he marxat de casa, no us preocupeu per mi”. Altres vegades havia marxat de casa però havia tornat al cap d’unes hores, per tant, van decidir esperar.

Van passar dies i dies i en Pere no apareixia. Com que la Clàudia estava molt preocupada i no sabia què fer, anà a la biblioteca de casa seva per distreure’s una mica. La biblioteca que tenien a casa, era enorme. Estava plena de llibres antics, i d’altres de més nous, però no estaven ordenats, de manera que quan havies de buscar un llibre t’hi podies passar molta estona. La Clàudia va decidir ordenar-los alfabèticament, i de passada, com que estaven plens de pols, netejar-los amb un drap. Tenia molta feina. Podria trigar ben bé una setmana. Es va posar a ordenar-los i quan ja portava una bona estona, en treure un llibre de la prestatgeria, va trobar un sobre. Era un sobre nou, i semblava que no feia gaire temps que estava allà amagat. L’enviava el Pere als seus pares. No va poder evitar obrir-lo i llegir la carta que hi havia dins.

A la carta, el seu germà explicava que estava a la pensió del carrer Corominas i que havia marxat de casa perquè ja no suportava més les baralles que tenia amb la Clara. La Clàudia es va quedar de pedra. No es pensava pas que aquell fos el motiu pel qual el seu germà havia marxat de casa, però ja veia que si. Ara ho recordava: el dia que va marxar el Pere, ell i la Clara van tenir una discussió molt forta. Sovint es barallaven, però ella opinava que es barallaven per coses que realment no tenien tanta importància.

De seguida va saber qui havia amagat la carta: la seva germana. Com que la Clara treballava a Correus, segurament havia interceptat la carta, l’havia llegit, i com que no volia que els pares sabessin que per culpa d’ella en Pere havia marxat de casa, la devia amagar entre els llibres de la biblioteca. Era una amagatall força bo, ja que hi havia molts llibres i era gairebé impossible que algú anés a treure justament aquell llibre, però per mala sort, la Clàudia ho havia fet. La Clàudia estava confosa, no sabia què fer. Potser si ensenyava la carta als pares abans que a la Clara, ella s’enfadaria. Però si li ensenyava abans a ella, li havia de fer creure que s’estava equivocant i que intentés fer les paus amb el Pere. Fer com si no hagués llegit la carta no estaria bé, ja que havia de fer alguna cosa per ajudar els seus germans.

Després d’uns minuts de reflexió, la Clàudia, va decidir que abans d’ensenyar la carta als pares, aniria a parlar amb la Clara. Primer li digué que havia estat ordenant i netejant els llibres de la biblioteca. En aquell moment, la Clara es va començar a posar nerviosa i fins i tot es va tornar una mica pàl·lida. Quan li digué que havia trobat la carta, la Clara no va dir res. No sabia com reaccionar. No s’imaginava que algú pogués trobar aquella carta. Li semblava del tot impossible. Va estar callada durant una bona estona, fins que es va posar a plorar. La Clàudia la va abraçar i quan es va calmar va dir:

- Clàudia, no havia d’haver amagat la carta, els pares tenen dret a saber que ha estat culpa meva que el Pere marxés de casa. Vaig fer molt malament. Vull que el Pere i jo no ens tornem a barallar mai més. Abans mai ens barallàvem. Diré als pares que el Pere està a la pensió del carrer Corominas i que ha marxat per culpa meva. Hauríem d’anar a la pensió, i així li podré demanar perdó.

La Clàudia va assentir amb el cap: estava completament d’acord.

Era el millor que podia fer, ja que aquella situació no es podia aguantar. La Clara va ensenyar la carta als pares i van marxar cap a la pensió. Quan van arribar, el Pere va abraçar els seus pares i la Clàudia. Feia dues setmanes que no l’havien vist, i estaven molt emocionats. Llavors, el Pere i la Clara es van mirar fixament i no sabien què dir fins que la Clara digué:

- Pere, em sap greu. La majoria de les baralles que hem tingut han sigut per coses sense importància i per culpa meva. A sobre, vaig amagar la carta que havies enviat, perquè els pares no sabessin que per culpa meva tu havies marxat. Per sort, la Clàudia la va trobar i gràcies a això, he entès que no l’havia d’haver amagat i a partir d’ara intentaré que no ens barallem. Perdona’m, si us plau.

El Pere la va mirar alegrament i li va dir:

- Clara, és clar que et perdono. Ja sabia que al final tot s’arreglaria. Sé que ets una bona persona i una bona germana.

Es van abraçar i tots van tornar contents cap a casa: els pares i la Clàudia per haver tornat a veure en Pere, i la Clara i en Pere perquè havien recuperat la seva amistat. Des d’aquell dia, en Pere i la Clara no es van tornar a barallar.

I la Clara va arribar a la conclusió que si algun dia havia d’amagar alguna cosa, segur que no l’amagaria a la biblioteca.

Abril, 2006

4 desembre 2015 · 7 min lectura

Il·lustradora: Gemma Cid Prats

Cridaria molt fort però la iaia dorm. Últimament es passa més estona dormint que desperta… L’hauria de portar al CAP. Tot això és real? No prenc drogues: ho juro pel meu gat. Ja m’estava acostumant a la mala sort. Arriba un punt en què et resignes i acabes agafant carinyo al pou on t’has enfonsat. Però ara de cop, el destí decideix picar-me l’ullet. Per què ara? Per què a mi? Potser hauria de sospitar. Però què collons! Crec que avui és el dia més feliç de la meva vida. Tres anys fent feines de merda i per fi em surt una oferta amb cara i ulls: fotoperiodista pel Change is possible! Em sembla que ploraré. Però aquest cop d’alegria. Només em cal una foto. Una foto denúncia i ja sóc dins. Per demà. Que et remogui per dins i no et deixi dormir durant un mes sencer. El director no es conformarà amb qualsevol cosa. Som deu i només es quedarà el millor. Necessito una idea. Ara no puc fallar.

Quatre hores pensant i endevineu quantes idees se m’han acudit: cap que valgui la pena. No recordo l’últim cop que vaig menjar. Em desmaiaré. Crec que van sobrar macarrons… La iaia encara dorm i ja són més de la una: demà la porto al metge. Què coll… Ah, ets tu. Només fa tres dies que ronda per casa i encara no m’he acostumat als seus peculiars rituals. Sempre que em veu a la cuina reclama llet, refregant-se per les meves cames. M’ha sortit llest el gat. Mentre beu la llet me’l quedo mirant com un idiota. Sembla mentida que una boleta de pèl pugui arribar a fer-te tan feliç. De fet, no es pot queixar: és el rei de la casa. Però s’ho mereix. Quan vaig recollir-lo a la gossera municipal… aquell lloc feia fàstic. Si no anés curt de pasta, m’hauria endut cinc o sis gats més. És que em rebenta. En una societat normal les gosseres no haurien d’existir. És cert que els animals hi estan millor que al carrer, però passen fred. És repugnant. I a saber com els tracten… M’agafen nàusees només de pensar-ho. Espera. Potser allà hi ha la història que necessito. Qui sap què acabaré trobant si investigo una mica… Si realment violen els drets dels animals, hauria de sortir a la llum. La Reflex està feta pols: espero que no em deixi tirat justament ara. Amb sort d’aquí a uns mesos la podré jubilar. Claus, bitllet de me… «Bon dia xato». Hòstia, la iaia. A bones hores es lleva. Cada dia utilitza una paraula diferent per dissimular que no recorda el meu nom. Merda. Fa molt mala cara. Potser hauríem d’anar a l’hospital… però haig d’entregar la foto demà. «Hi ha croquetes i puré a la nevera. Demà sortim a passejar, d’acord? Descansa iaia». Sabia que no tardaria a fer-ho: sempre m’estreny la mà molt molt fort, abans que surti de casa. Durant molta estona. No tinc clar si és una cosa d’ella o de totes les iaies en general. Jo li somric, però en el fons estic fet pols.

No sabeu com odio la pudor del metro: el proper cop agafaré la bici. Per fi s’ha acabat el martiri. Valido el bitllet i ja puc respirar “aire pur”. Sí, entre cometes perquè de pur no ho és gaire, però bé… Tinc la reixa de la gossera municipal als nassos i no m’atreveixo a entrar. Si aconsegueixo una bona foto, tot s’haurà acabat. Adéu a la precarietat. Per fi començaré a fer currículum on em toca: on sempre he somniat. Potser em destinen arreu del món i sóc testimoni de realitats commovedores. I les ensenyo al món. Les meves fotos són portada als diaris. Qui sap si acabo guanyant algun premi i tot… I els diaris es barallen per contractar-me. I guanyo molta pasta. M’esperaré una mica. Quan es faci fosc serà més fàcil passar desapercebut…

Perfecte: crec que ja ha marxat tothom. Excepte el vigilant. Em colaré per aquí… Merda, no sé si està bé això… Potser hauria de buscar un altre tema. Però el fotoperiodisme és així: arriscat per naturalesa. Tota la vida obeint les normes i total, de què m’ha servit… Certament l’espai no és gaire alegre. I està força brut… A part, no veig mantes per enlloc i estem a quatre graus. També m’agradaria veure la quantitat de menjar que els donen. Oh, aquest gatet potser em serveix. Aquí arraulit en un racó, mentre els altres juguen. Potser està cansat. Necessito commoure la gent, necessito una exclusiva; el director em va dir que no em conformés amb la primera versió de les coses, que rasqués i rasqués fins a trobar… Doncs rascaré. Per primer cop a la vida rascaré amb totes les meves forces. Merda, els gossos s’estan esverant massa. No sé com calmar-los. Merda merda merda. Calleu, hòstia! El vigilant. Per què borden tan fort? El negre és el pitjor. Una puntada de peu, no gaire forta. Els altres han callat de cop. Ell ploriqueja. I si el colpejo una mica més fort? No és suficient. Sento passes. Necessito una foto per demà. Això no ho comprarà ningú! Aquella barra de ferro. Un copet i ja està. Comença a tenir mal aspecte. Un cop més. Un altre. Sí, ara sí. La gent s’esgarrifarà amb la sang. La foto donarà la volta al món. Ja tinc l’enquadrament perfecte. Tancaran la gossera. Disparo i foto el camp.

A fora fa molt fred, però jo estic suant com un porc. Ho he aconseguit, sóc el puto amo. Entro a casa i la iaia és al sofà. Està molt pàl·lida però passo de saludar-la. Deixo la Reflex sobre la taula de la cuina i m’acabo el cul de suc de taronja caducat. El gat es refrega per les meves cames. Jo m’aparto bruscament. Se’m queda mirant i miola. No m’atreveixo a tocar-lo. No sé si m’entendrà, però li dic: «M’has conegut en un moment estrany de la meva vida…».

29 octubre 2015 · 2 min lectura

Ja era el tercer dia que t’encobria.

La mecànica era la de sempre: abans de marxar, tu entraves a la meva habitació i em donaves la bossa de llaminadures. Després, mentre tu saltaves pel balcó jo anava a veure els pares: els explicava que tornaves a tenir migranya, que t’havies posat a dormir i que no t’havien de molestar.

Però aquell dia no hi havia llaminadures.

Jo, estranyada, et vaig preguntar què passava.

Tu et vas posar nerviós i em vas dir que no havies tingut temps de passar per la botiga: segur que era mentida. Et vaig dir que em xivaria als pares. Em vas clavar una espenta.

Em vaig quedar arraulida en un racó, feta una boleta, desitjant amb totes les meves forces que desapareguessis. Però tu et vas acostar a mi, mirant-me amb ràbia. Jo no entenia res: aquell no era el meu germà.

Jo tenia por de mirar-te, però tu em vas agafar bruscament la cara perquè no desviés la mirada. Vas treure un encenedor de qui sap on i me’l vas acostar molt a prop de la cara: encara puc notar-ne l’escalfor. Em vas dir que si ho explicava als pares em cremaries els cabells.

Vaig tancar els ulls molt fort, desitjant poder teletransportar-me a un altre lloc. Qualsevol lloc m’anava bé, si no hi eres tu.

Al cap d’uns segons vas marxar i el meu cor bategava descontroladament.

No sé si tu encara recordes tot això. A mi m’encantaria haver-ho esborrat, però no puc.

Així que gràcies.

Gràcies per fer-me adonar que mai no series un exemple per mi.

Gràcies per fer que cada any maleeixi les espelmes del meu aniversari, quan tots em miren il·lusionats i jo haig de fer esforços sobrehumans perquè sembli que tot va bé.

15 setembre 2015 · 6 min lectura

Aquell era el dia. La Berta ho sabia perfectament. Ho sabia des que el so del despertador havia interromput violentament els seus somnis. Un so estrident, que, per primera vegada en molt de temps, no li havia semblat odiós. Les seves ganes d’estrangular-lo i llançar-lo amb ràbia contra el terra s’havien transformat en una serenitat estranya. No sabia exactament perquè, però simplement ho sabia. Una vertiginosa sensació d’ara o mai l’envaïa. Era el seu torn. Avui posaria fi a la incertesa. A tantes nits viscudes des de la pell d’un mussol. A tantes preguntes sense resposta. Avui, per fi, posaria les cartes sobre la taula.

Sabia que no les tenia totes, que el marge d’error estava allà, mirant-la desafiant, com dient-li: “No tens perquè aconseguir-ho”. Però encara que costés de creure, li era igual. Aquell era EL dia. Ni peròs, ni fantasmes, ni històries; aquell era EL dia i punt. Avui per fi parlaria amb ella. Uf! Només de pensar-hi, la seva mirada s’encenia com un raig de llum que hauria servit de llanterna en la negra nit. Ho tenia tot pensat: l’aniria a buscar per sorpresa després de la classe de saxo. I li explicaria tot el que sempre li havia volgut dir, tot allò que es moria ganes de dir, però que mai no s’havia atrevit. Es va dutxar a ritme de Delafé, va devorar unes torrades i després de posar-se la seva faldilla preferida, se’n va anar més feliç que un gínjol cap a la universitat. Durant les classes va haver de fer un esforç sobrehumà per intentar centrar els seus pensaments en allò que explicaven els professors, però tot era en va: era inevitable no fantasiejar amb la reacció que tindria ella. Quina cara posaria? L’agafaria de la mà? Li acariciaria els cabells? El seu cap la transportava a un món imaginari on podia veure totes les coses apassionants que farien juntes, que el futur els tenia preparat.

I la tarda per fi va arribar. Eren les 6:45. Havia arribat molt d’hora expressament. No fos cas que aquell dia al professor se li acudís acabar la classe abans i ella es quedés sense la seva bonica oportunitat. Estava neguitosa, ho havia de reconèixer. No parava de moure’s d’un cantó a l’altre pel parc del costat de l’escola de música. Volia saltar. Volia cridar fins a quedar-se afònica. Volia que tot el món ho sabés. L’estimava, d’acord?! Un remolí d’emocions li recorria agradablement el cos. Li costava creure el que estava a punt de fer. Però per una vegada a la vida, estava completament segura que allò era el que desitjava. Amb totes les seves forces. Se sentia tan o més il·lusionada com quan de petita la seva mare li feia de sorpresa aquell pastís de xocolata tan deliciós.

Va visualitzar un gronxador buit i, després de comprovar al mòbil que encara quedaven uns minuts, va córrer cap a ell. Es gronxava i gronxava donant-se un gran impuls. Amb els ulls tancats, respirava amb força tot l’aire de cada balanceig. Més aviat el devorava. Notava com l’aire fred li acariciava la cara, i això la feia sentir bé. Meravellosament bé. Un murmuri de gent la va treure de la seva abstracció. Va girar el cap immediatament cap a la porta i allà estava ella. Més radiant que mai. S’estava acomiadant dels seus companys. Va decidir esperar-se una mica fins que es quedés sola. Sentia que el moment era tan a prop que el seu cor bombejava desenfrenadament. La mirava de reüll, embadalida.

Els companys van començar a marxar, faltava ben poc. Però just quan la Berta estava a punt d’arrencar a córrer cap a ella, va veure com se li acostava un noi pèl-roig que duia una margarida amagada a l’esquena. La Berta, des del gronxador, ho observava terroritzada. Li estaven robant el seu moment. Què collons estava passant? Es van dir quatre paraules, entre riures i carícies. Al cap d’una estona, ell va donar-li la margarida que tenia amagada. I els dos es van fondre en un petó tendre i sincer. Ella observava l’escena petrificada, encara asseguda al gronxador, agafant-se amb força a les cadenes. Quina ironia. Se sentia estafada. Els seus sentiments l’havien traït, una vegada més. Havia estat una inútil. Ni tan sols havia tingut la oportunitat de treure tot allò que portava dins. Tot allò que tenia tantes ganes de deixar anar. I que no era pas dolent! Però sabia que, encara que li costés horrors, havia de callar. No tenia més remei, si volia conservar la seva amistat. Així que mentre ells dos marxaven abraçats, la Berta es va quedar allà, palplantada, al gronxador, mirant a un punt fix, intentant recomposar-se. Havia passat de l’eufòria absoluta a la frustració. Era en un pou tan profund que no sabia pas si podria arribar a sortir-ne mai.

De sobte, va notar uns dits petits i càlids que li feien uns copets tímids a l’espatlla. Es va girar cautelosament per descobrir un nen moníssim, excessivament abrigat, que semblava una boleta. Es van mirar uns segons, fins que ell va esbossar un gran somriure i li va preguntar: “Que vols que et gronxi?”. A ella se li va trencar el cor en bocins petitíssims en sentir-ho. Encara trasbalsada, va assentir amb el cap i tot seguit, el nen, traient força de qui sap on, va començar a gronxar-la suaument. La Berta va tornar a tancar els ulls, per retrobar-se amb la foscor que es trobava dins seu.

27 juliol 2015 · 5 min lectura

Cada dia, just sortint de l’escola hi passava per davant i no podia evitar aturar-s’hi uns segons -o potser eren minuts?-. Encara no havia descobert exactament què era el que li provocava aquella estranya atracció i curiositat, però als deu anys no és una cosa que a una nena li preocupi gaire. Amb l’enorme motxilla de color lila penjada a l’esquena, s’aturava, com cada dia, davant de l’alta reixa negra que tan odiava, que s’interposava entre ella i el seu desig curiós. Malgrat tot, s’havia de conformar amb observar la casa des del carrer.

Les herbes i plantes del jardí creixien de manera insolent i incivilitzada, provocant que allò, en comptes d’un jardí semblés més aviat una selva. A la Clàudia li sabia greu l’aspecte tan deixat que tenia la casa. No estava segura de si realment algú l’habitava, perquè mai no havia vist a ningú; però en el cas que realment existís un propietari, ella no dubtaria a dir-li quatre coses sobre el jardí. Era un jardí trist: es notava d’una hora lluny. Les pobres plantes tenien un aspecte força decadent i descuidat. Era una casa de dues plantes, força antiga. A la Clàudia li agradava pensar que dins d’aquelles quatre parets hi havia viscut algú important. Algú amb classe, algú influent, algú que havia viscut la vida intensament, sempre des de l’honradesa. Un cop els motors de la seva imaginació s’engegaven, allò no tenia aturador. Vestits pomposos, perruques i el soroll de les sabates repicant contra el terra de fusta durant un gran ball. La forta olor de pollastre rostit, aromatitzat amb mil i una espècies i acompanyat per una gran varietat de fruites i verdures. Salutacions cordials, guants blancs i ventalls. I finalment una quantitat aclaparadora de pastes i pastissos de tots els colors, gustos i mides possibles, satisfent les necessitats dels més llaminers de la festa. En definitiva, el paradís; una simfonia d’olors i de gustos per al paladar, delectant l’oïda amb la millor música que mai s’hagi escrit, però també la vista i el tacte: la combinació harmoniosa de colors i textures dels vestits aportant una calma i una serenitat difícils d’explicar.

Ells sí que eren realment feliços, pensava la Clàudia, que intentava transportar-se allà mentre resseguia amb la seva mirada inquieta tots els racons exteriors de la casa, completament captivada. Es moria per travessar les parets i descobrir què s’amagava darrere aquella estúpida porta de fusta. L’aspecte brut i caòtic del jardí segurament era un indici del que es trobava a dins: habitacions buides, potser sense cap moble, amb pols acumulada des de qui sap quan. Quina decepció, pensava sovint, entrar a la casa per acabar-la trobant deserta! Ella s’entestava en pensar que no era així, que a dins realment hi havia d’haver alguna cosa, encara que fossin quatre mobles vells posats de qualsevol manera, roba escampada pel terra, el que fos. Sigui com sigui, a la Clàudia li preocupava més el jardí. Li semblava pràcticament impossible que algú pogués viure tan tranquil amb un jardí com aquell. Li semblava una falta de respecte envers les plantes i els arbustos que creixien de manera descontrolada sense ningú que tingués cura d’ells. De fet, es moria de ganes d’entrar-hi i arreglar aquell jardí que en algun moment, pensava ella, havia estat tan bonic, però que ara havien envaït les males herbes. El problema era, evidentment, l’alta reixa negra imponent que protegia la casa d’amenaces exteriors. Però ella no era pas una amenaça! L’únic que volia era arrencar aquelles herbotes insolents, recollir les fulles que estaven escampades pel terra, regar les plantes… potser plantar-hi unes quantes tulipes vermelles? Tot era en va. Per més que fes mil plans sobre la remodelació del jardí era conscient que mai els podria dur a terme. No s’atreviria mai a saltar la reixa, això ho tenia ben clar. Així que no li quedava més remei que conformar-se amb mirar, des de fora, la casa i el jardí dels seus somnis, sense saber que, a vegades, trencar les normes no és tan dolent com ens pensem.

27 juny 2015 · 5 min lectura

Portava una bona estona capficada en el tema. El termini finalitzava en tres hores i no sabia si seria capaç de complir-lo. No era la primera vegada que li demanaven una tasca com aquella: escriure quatre-centes paraules al voltant d’un tema. Però aquell cop era diferent. Alguna força desconeguda havia empès el seu professor a escollir un tema diferent. No ho trobava just. Si l’Aladí n’havia pogut triar tres, com és que ella només en podia demanar un?

Ja havia devorat mitja rajola de xocolata, amb l’excusa que ajuda a activar el cervell. Però era inútil: les seves neurones seguien fent la migdiada sense cap signe visible de culpabilitat. Era incapaç de triar un desig. El desig! Quines ganes de complicar la vida als alumnes… No podia haver triat la dieta dels ornitorincs com a tema? «Se m’acudeixen mil coses a dir sobre els hàbits alimentaris dels ornitorincs». De fet, qualsevol cosa era més fàcil que haver de triar un desig… Un sol desig. Allò transcendental que suposadament que marcaria un abans i un després a la teva vida fins aleshores insignificant. Allò que inclouries amb negreta, majúscules, subratllat i Arial 72 a la carta dels Reis. Allò que desitjaries que en Doraemon tragués de la butxaca màgica. Allò que, al cap i a la fi, t’hauria de traslladar a les meravelloses portes de la felicitat.

El seu problema no era pas que li faltessin idees. Durant una ràpida pluja d’idees, n’havia vomitat unes vint. Però el professor només en volia una. Ha! Allò acabaria pitjor que el rosari de l’aurora: un martiri, una lenta agonia que s’agreujava cada minut que passava. Com és que el seu cervell podia generar tantes idees però era absolutament incapaç d’escollir-ne una? Calia una jerarquia. Quin gran dilema moral! Suant la gota gorda, va numerar els desitjos potencials i els va anar numerant per odre de preferència. Cada cop que un desig baixava de posició sentia una forta esgarrifança. Però després de fer mil canvis va aconseguir la llista definitiva, on tres desitjos es donaven copets de colze, lluitant per ser a la primera posició.

Quina necessitat tenia el professor de posar-los en un compromís tan gran? Sentia que allà hi havia en joc tota la seva integritat com a persona. Però com a mínim havia avançat. Ara només havia de triar un dels tres desitjos empatats en posició inicial. Va fer una gran queixalada al poc que quedava de la rajola de xocolata. Necessitava combustible abans de prendre una decisió important. Va tancar molt fort els ulls, desitjant que succeís el miracle, però res: cap senyal d’inspiració divina. Desesperada, li va passar pel cap fer-ho a sorts, però ràpidament ho va descartar: els seus desitjos es mereixien més consideració, no? Es sentia bloquejada i estancada. Per a ella els tres desitjos eren igual d’importants. No hi havia manera de fer que un sobresortís respecte els altres.

Segurament, el problema d’arrel era el seu alt nivell d’autoexigència: a la seva vida res mai no era suficient, així doncs, no era d’estranyar que no es conformés amb un desig qualsevol… Ella volia el desig. El desig suprem i pare de tots els desitjos. O mare, no fotem. El professor els demanava que escrivissin un desig que demanarien i el perquè. Va arribar a la conclusió que era impossible: no podia recollir tot el que voldria en un sol desig. Per anar bé en necessitaria com a mínim una dotzena; «amb un de sol no arribarem a enlloc». Calia la compenetració de tots.

Exhausta de tant pensar i donar-hi voltes, començava a defallir, quan forta angoixa la va envair de sobte: tots els desitjos que havia pensat eren per a ella; cap pel bé de la humanitat. Tot perquè ella, ella i només ella pogués ser més feliç. No se li havia acudit demanar la pau mundial o unes condicions de vida més justes i dignes per a tots. Un gran fàstic li va recórrer tot el cos: se sentia avergonyida, bruta, covarda. Aleshores va començar a preguntar-se quin desig deurien haver triat els seus companys. També havien sigut tan individualistes com ella? Perquè a veure, just abans de bufar les espelmes pel nostre aniversari, a qui se li acudeix demanar alguna cosa que no sigui per a ell? No sé què dirien les estadístiques… però potser algú sí que demana una cosa pel bé comú; no perdem l’esperança en l’espècie humana. Quan quedava tan sols mitja hora perquè vencés el termini, ho va veure clar: si hagués de demanar un desig; un i només un, demanaria l’eradicació mundial de l’egoisme.

20 juny 2015 · 8 min lectura

Encara no s’ho creia. Aquell metge sense escrúpols li ho havia prohibit. Una de les poques coses saludables que feia… Definitivament, aquell home no tenia ni la més mínima gota d’empatia. Tenia la sang freda, o segurament, ni en tenia, de sang. La Roser ho havia intentat per activa i per passiva, intentant fer-li entendre la importància que tenia per ella nedar. Li havia parlat d’una purificació interna, de com el fet de submergir-se dins la piscina l’ajudava a desempallegar-se de bona part dels seus maldecaps. O si més no, oblidar-los durant una estona. De l’alliberament que sentia en moure els braços i les cames dins l’aigua. De l’agradable sensació de sentir-se lleugera malgrat el seu cos considerablement voluminós. Aleshores se sentia capaç de tot, tenia el món als seus peus; era invencible. «Doncs faci’s un bon bany d’aigua calenta, però la piscina, ben lluny» li havia dit el pocavergonya. Després de tants anys anant a la piscina cada dia, no entenia a què venia ara tan enrenou.

De fet, tampoc era que s’estigués quatre hores en remull: com a molt hi estava vint minuts, però el ritual era molt més llarg. Els primers deu minuts se’ls passava xerrant amb el socorrista, després venien els cinc minuts amb els peus en remull esperant que el seu cos s’habitués a la temperatura de l’aigua i cinc minuts més de regal amb el cap a qui sap on. I després venien els vint minuts d’exercici. Aquells eren sagrats. Ella ja sabia que no era molt, però era millor que res. Tranquil·lament anava fent piscines al seu aire. La Roser sabia perfectament que no era una nedadora excel·lent, però això no li importava gaire. Ella nedava simplement per plaer i perquè ja posats, li alleujava una mica el dolor insuportable causat per l’artrosi que patia des de feia temps. Quan era dins l’aigua, el món semblava transformar-se de cop i volta; com si de sobte, tot fos més fàcil. Una abstracció agradable li acariciava els sentits. Era una sensació difícil d’explicar.

Dues setmanes era massa. No sabia si seria capaç de suportar-ho. Els primers dies gairebé no va sortir de casa. Es passava els dies en pijama, passant les pàgines del diari sense esma, llegint paraules aleatòriament. I quan menys s’ho esperava, arribaven els seus néts fent salts per la cuina reclamant el dinar. Ella havia de córrer a preparar alguna cosa ràpida perquè no fessin tard a l’escola. Fins i tot ells ho notaven: «Àvia, els macarrons tenen un gust raro…» li deien. Ella assentia tristament amb el cap i ells se la miraven preocupats, però seguien menjant. Ella remenava els macarrons amb la forquilla sense menjar res, mentre mirava embadalida l’aigua del seu got, lleugerament esgrogueïda pel deliciós medicament que l’acompanyaria durant aquests agònics quinze dies.

Un dia va decidir canviar de xip, perquè notava que si seguia així cada cop li seria més difícil sortir del sot en què s’havia anat enterrant mica en mica, dia rere dia. Va anar a la seva habitació, es va preparar la bossa i va agafar l’autobús fins la piscina municipal. Com un nen conscient de la seva malifeta, va entrar a l’edifici sigil·losament, mirant a banda i banda. Les probabilitats que el seu metge de capçalera aparegués del no-res renyant-la pel disbarat que anava fer eren molt baixes, ho sabia. Però tot i així, calia actuar amb precaució. Al vestuari, es posà el banyador i mentre s’anava amagant els cabells grisos i gruixuts dins del casquet, contemplava la imatge que li oferia el mirall. No pogué evitar somriure. Molta gent es queixava que aquella indumentària no afavoria gens -més d’una vegada havia sentit adolescents queixant-se sobre el tema-, però ella no ho veia així. Ella se sentia extraordinàriament bé dins del banyador i no tenia pas cap queixa del casquet de bany ni de les ulleres. Sentia com si de cop la Roser ordinària, vídua des de feia quinze anys, es transformés de cop en una espècie de superheroïna. Evidentment això no ho anava cridant als quatre vents. A la seva edat, no es podia permetre el luxe que la prenguessin per boja.

Tot seguit, la Roser agafà la tovallola i les ulleres i es dirigí cap a la piscina interior. Hi regnava la calma de sempre. Només hi havia dues persones nedant: a la resta de carrils, l’aigua onejava tranquil·la. Adonant-se que ja portava massa estona palplantada contemplant el panorama, dissimulà fent estiraments de braços i es dirigí cap a les grades. S’assegué i s’hi passà una bona estona, mirant embadalida com els nedadors recorrien la piscina amunt i avall a una velocitat que feia posar els pèls de punta: quants segons deurien tardar en anar d’una punta a l’altra? Encara que no podia entrar dins l’aigua, se sentia bé i això la reconfortava. Potser era l’olor de clor, el color de l’aigua… Hi havia alguna cosa en aquell lloc, una espècie de magnetisme que l’atrapava i la feia sentir protegida. Al cap d’una estona, el socorrista se li acostà:

- Bon dia Roser, que no es banya avui? Aprofiti que l’aigua no està gaire freda…

La Roser dubtà una mica, fins que finalment digué, amb determinació, amb la mirada fixada en els nedadors:

- Vull perfeccionar el meu estil. La millor manera de fer-ho és observar els bons.

El socorrista somrigué per sota el nas i tornà a la seva cadira.

A partir d’aleshores, la Roser anà cada dia a la piscina municipal i simplement es limitava a seure a les grades i observar els nedadors. Tenia curiositat per saber el seu rendiment físic. Quants metres nedaven en total? Quant tardaven en fer-ho? El temps que tardaven a fer una piscina era uniforme o depenia de l’estil? Crol, braça, esquena i papallona: quatre variables a tenir en compte. Al cap d’uns dies va començar a portar un cronòmetre i es dedicava a fer tot de càlculs a una llibreteta analitzant i comparant la velocitat dels nedadors. El socorrista al·lucinava, però la deixava fer. A la Roser sempre l’havien apassionat els números, els càlculs difícils, les gràfiques: la feien sentir viva. Des de ben petita que es dedicava a comptar coses que veia pel carrer i a fer operacions d’allò més complexes amb tot allò que tenia al seu davant. Quan els nedadors sortien de la piscina, ella tancava la llibreteta satisfeta, es dutxava i tornava a casa. Un dia, un nedador encuriosit es va interessar pel contingut de la llibreta. Ella li va explicar tot amb pèls i senyals. A partir d’aquell dia, es va dedicar a fer estudis de velocitat a uns quants nedadors: així ells podien concentrar-se en nedar i no havien d’estar pendents del rellotge amb agulles de colors. La Roser gaudia com mai i els nedadors obtenien informació molt valuosa per seguir millorant. Els quinze dies van passar i les angines van desaparèixer. La Roser ja podia tornar a nedar, però sorprenentment es va adonar que no li calia, o més aviat, que havia trobat en tots aquells càlculs el refugi que fins aleshores li aportava la natació, aquells vint minuts sagrats on el món semblava desaparèixer i ella era capaç de tot.

11 juny 2015 · 3 min lectura

Mai no vaig pensar que escoltar la seva respiració em produiria tal esgarrifança. Feia gairebé sis anys que compartíem sostre al barri de Gràcia de Barcelona. A causa d’un llarg cúmul de casualitats, ell va anar a parar aquí, al meu pis minúscul moblat gràcies a la generositat d’amics, familiars, veïns i fins i tot del meu professor de l’autoescola. Només entrar, aquella disparitat de colors, de materials i d’estils ja feia un mal als ulls espantós. Barrejar cortines i catifes d’IKEA amb mobles de l’any de la Maria Castanya hauria fet desmaiar a qualsevol interiorista que hagués gosat entrar al pis. Però ell això no ho devia notar. O almenys era el que jo sempre havia pensat.

De fet, admirava la seva capacitat d’evadir-se i estar calmat en tot moment. Potser ell sí que era capaç de fer el que tots desitjaríem: deixar la ment en blanc. Mai no vaig gosar preguntar-li. Però ben mirat, aquest només era un dels molts secrets que sovint em feien sentir tan lluny d’ell. A vegades, estava al sofà amb aquella mirada inquietant que no sabia mai com desxifrar. Altres cops, m’havia semblat fins i tot que reia. Però potser només eren imaginacions meves. No sabia si ell m’entenia del tot, però com a mínim sempre era allà, amb mi. Als sopars amb amigues, a les nits inacabables redactant informes i a les tardes plujoses devorant episodis de “Dexter”. Realment connectàvem? Jo volia pensar que sí, tot i la distància que sempre ens separava. Potser el fet de parlar idiomes diferents ens apropava encara més. Potser era la diferència la que ens unia, per alguna estranya -i potser còsmica- raó. Alguns dies l’havia enganxat llançant-me una mirada de complicitat i la veritat és que després del silenci que habitualment l’acompanyava, això resultava gratament reconfortant.

Tothom a qui li havia parlat d’ell i la nostra connexió em deia que estava ben boja, que allò era impossible. Aleshores jo pensava que només hi havia tres opcions possibles: que la gent tingués el cap quadrat i per tant no em poguessin entendre, que ell fos un extraterrestre amb poders hipnòtics o que definitivament, m’hagués tornat boja del tot. Intentava no capficar-m’hi gaire. Al cap i a la fi, el que importava era que a mi em feia sentir bé i que jo creia de veritat que la relació que teníem era especial.

Per això, aquella matinada quan vaig entrar al pis, que estava únicament il·luminat pel llum de la cuina que m’havia deixat encès, em va estranyar quedar-me glaçada en sentir aquell so aparentment tan quotidià. Era una respiració pesada i profunda, que es va anar accelerant a batzegades fins aturar-se en sec. Jo no m’havia mogut ni un sol mil·límetre: encara duia la jaqueta posada i tenia les claus a la mà. Els posteriors minuts de silenci dens van confirmar el que ja temia. No em va caldre obrir els llums per saber que el meu gat acabava de morir. I allà em vaig quedar, palplantada al rebedor, uns quants minuts més, desitjant més que mai poder no pensar en res i deixar la ment en blanc.